Psicologia a Granollers i Barcelona

Blog de Xavier Oñate. Web professional a www.viucreix.com

Tag: creixement personal granollers

Psicologia de la meditació. La psique de tornada a casa.

La meditacio mindfulnessPsicologia sembla estar tornant la seva mirada cap a tècniques com la meditació o el mindfulness, que recuperen la importància de l’atenció i la consciència, i se centren en el moment present. Si bé és cert que les tècniques meditatives no són desconegudes, almenys en la teoria, per a una gran part de la població, la realitat mostra que la imatge que es té de les mateixes es distancia de la realitat científica que les sustenta.

Infocop, la revista del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs, fent-se ressò d’aquest moviment, vinculat a les teràpies psicològiques de tercera generació, ha volgut conèixer el punt de vista de diferents psicòlegs la trajectòria professional s’hagi lligada, d’una o altra manera , a les tècniques meditatives i les teràpies de tercera generació.

De tant en tant convé recordar que els senyals d’identitat de la Psicologia es nodreixen de dues paraules gregues, psiqué i logos. Per entendre els nexes entre Psicologia i Meditació ambdues paraules són rellevants.

En grec clàssic psiqué significava respiració, buf, alè i la paraula afí en xinès és qi, chi. És una cosa més que mera coincidència que les dues paraules es pronuncien de forma semblant en ambdues llengües: psi, chi. En la seva evolució “psiqué” i “chi” han vingut a significar energia vital, flux, esperit, força. Subjau un canvi de perspectiva. En posar l’èmfasi en l’energia se subratlla que la realitat bàsica no és material enfront dels qui en Psicologia (en Medicina, en altres ciències, en altres disciplines) insisteixen que la realitat bàsica és material. La paraula qi, txi, està obrint-se camí en la llengua espanyola contemporània a través de la denominació d’activitats com tai-txi, txi-kung, qigong. El que s’escrigui qi o txi és una seqüela d’utilitzar el sistema Pinyin o Wade-Giles en la transcripció dels logogramas xinesos als caràcters llatins. Prana és la paraula afí en sànscrit i el seu ús és central en la pràctica del ioga a través de determinats exercicis de respiració profunda denominats Pranayama.

El paper que es dóna a la noció de “psiqué” (a la Psicologia occidental) “qi”, “ki”, “prana” (a la Psicologia oriental) no és intranscendent. La conseqüència directa és donar entrada (o passar per alt) la consciència i els estats de consciència en l’activitat psicològica a través de la docència, de la recerca, de l’exercici professional. Hi ha èpoques i enfocaments en què la consciència ha estat present o ha estat absent. En la parla quotidiana esmentar la consciència és al · ludir a la Psicologia com a disciplina especialitzada en l’estudi científic de la condició humana. “La consciència és la nostra visió del món en primera persona” assenyala Susan Blackmore, ex-professora de Psicologia, en el seu llibre “Consciousness: an introduction”, publicat l’any 2003.

Aquesta és la tradició que recuperen els que introdueixen la meditació com una pràctica que els professionals de la Psicologia han de conèixer per assumir-la com pertinent o impertinent en la seva pròpia higiene mental i emocional, en les pautes d’actuació que mantenen amb els seus clients, amb els seus pacients.

Article complert a ViuCreix Psicologia

Deixar vagar la ment ens fa infeliços

Les menjada dollapersones passem al voltant del 46,9% de les nostres hores de vigília pensant en coses diferents de les que estem fent, i aquest “somiar despert” normalment ens fa infeliços, segons revela un estudi realitzat per la Universitat de Harvard i publicat a la revista Science.

A diferència d’altres animals, els éssers humans dediquem molt temps a pensar en esdeveniments que van tenir lloc en el passat, que podrien succeir en el futur o fins i tot imaginant successos que mai passaran. I aquest sembla ser un mode de funcionament habitual del cervell. “Una ment humana és una ment que vaga, i una ment que vaga és una ment infeliç”, asseguren Matthew A. Killingsworth and Daniel T. Gilbert. “La capacitat humana de pensar en alguna cosa que no està succeint en el present és un èxit cognitiu que té un alt cost emocional”, afegeixen.

Per dur a terme el seu estudi, els científics van desenvolupar una aplicació per a iPhone (disponible a http://www.trackyourhappiness.org/) i van contactar amb més de 2000 voluntaris per conèixer en cada moment on eren, què feien, en què pensaven i el grau de felicitat que experimentaven en cada moment. D’aquesta manera van aconseguir reunir una gran base de dades en temps real sobre els pensaments, sentiments i accions d’una àmplia gamma de persones, a les que l’aplicació formulava una sèrie de preguntes de forma aleatòria al llarg del dia. Les dades obtingudes revelen que, de mitjana, els participants dedicaven prop de la meitat del seu temps lliure a deixar vagar la seva ment, excepte quan practicaven sexe. I que eren més feliços fent exercici o conversant que descansant, treballant o fent servir un ordinador.

Resum de la investigació en pdf (en anglès): www.wjh.harvard.edu

Article d’Elena Sanz. en espanyol a Muy Interesante:

Educant en les emocions i l’empatia: Toshiro Kanamori.

Pensant en els altres. Un fabulós reportatge que demostra que a l’escola no només s’han d’ensenyar continguts curriculars, sinó també la Vida en sí mateixa i la canalització d’emocions i sentiments que formen part de casdascún dels infants.

Mestres, educadors, mares, pares… despertem!!

 

Americans are obsessed with parenting advice. So why are our kids so miserable?

Americans are obsessed with paconsells per a paresrenting advice. Bloggers, magazines, whole Web sites urge us to do more. Or less. Be more Chinese, they implore. Or more French.

But despite this constant flow of advice, we have very little idea how to make kids happy. Quantitative measures show that American children are among the most miserable in the developed world, and there’s a growing gap between our kids and those in other nations. America’s teens “trail much of the world on measures of school achievement, but are among the world leaders in violence, unwanted pregnancy, STDs, abortion, binge drinking, marijuana use, obesity, and unhappiness,” according to adolescence scholar Larry Steinberg.

At their core, a country’s policies and practices are driven by belief systems. And while other developed countries are taking a supportive attitude toward their future citizens, America seems mired in the ancient, dehumanizing beliefs about children that will continue to hold our kids back, and eventually the country as well.

For most of human history, there was no time of life known as “childhood.” Children simply went from being immature humans to being miniature adults as soon as they could dress, feed, and toilet themselves. They were considered sub-human: depraved, filled with the devil, incapable of feelings like fear, pain, or terror. As a result, child maltreatment was the norm, perfectly legal and widely practiced. Infanticide was widespread, and children were “civilized” with force—regular beatings, physical and emotional violence.

There was a revolutionary shift in the treatment of children during the Age of Enlightenment. Philosopher John Locke argued that a child was a “tabula rasa,” a blank slate upon which the environment etched the form. Jean-Jacques Rousseau said children were inherently good, and if protected and treated with kindness they would naturally flourish.

Reforms in education and parenting followed, and between the 18th and mid-20th centuries, education and parenting shifted in Western countries from subjugation to “socializing”—less conquering of the will, more guiding and teaching. Children were increasingly seen as precious and sacred.

The past century has brought some protections and rights to children in recognition of their vulnerable developing status, including limits on labor, outlawed infanticide, protection from abuse, and mandatory education. But echoes of these earliest beliefs still haunt American policies and practices today.

Take, for example, the American value on the sanctity of the family. America and Somalia are the only countries in the UN that have refused to ratify the UN Convention on the Rights of the Child, an agreement that ensures children’s basic rights, and urges states to place children’s needs at the center of policy-making. Protesting a “nanny state,” American conservatives have blocked ratification, objecting to government intrusion into their family autonomy and fearing that children’s rights might trump those of adults.

A similar objection is raised when it comes to spanking. Recently, Minnesota Vikings player Adrian Peterson made the news for “disciplining” his 4-year-old son with a tree branch, injuring the child’s back, thighs, and a testicle. In spite of research that shows that spanking is ineffective as a disciplinary method and can harm children’s future health and well-being, Peterson is, in fact, among the majority of Americans: At least three-quarters of families still approve of spanking and have spanked their children at least once; and corporal punishment is still legal in 19 states. Other countries, though—43 so far, in Europe, Latin America, and Africa—have stepped up to protect children by banning spanking and corporal punishment. America clings to the sanctity of parents’ right to determine the fate of their own children, including the right to hit them.

Secondly, we seem unfazed by the current level of violence against children. Since 1963, 166,500 children have been killed by guns. That’s more than the number of American soldiers killed in action abroad in the Vietnam, Afghanistan, and Iraq wars combined. American children are 17 times more likely to be killed by a gun than children in 25 other rich countries combined. There have been 74 school shootings since Newtown, when politicians promised never again.

Congress passed a federal law on child protection in 1974, yet a quarter of children are still traumatized in their own home. Research shows that trauma disrupts children’s brain development and impairs their later health and well-being. And America’s bullying rates stubbornly remain in the top third among developed countries. Even our infant mortality rates are among the highest in the developed world—only Slovakia, Latvia, and Romania are worse.

Current research shows that when we engage constructively with children’s feelings, they have better psychological health, better relationships, and higher achievement.

But instead, we drug our kids and teens. According to Steinberg, though ADHD rates are roughly similar around the world, he says, Americans use 75 percent of the all ADHD medication taken on the planet. We are fourth from the bottom in educational attainment among developed countries. Other countries treat the psychosocial context of the child, offering therapy and working with the families.  Or we punish or expel children from school—preschoolers are being expelled in record numbers, and zero tolerance programs are reducing children’s educational achievement, increasing their contact with the criminal justice system, and failing to improve schools overall. Almost two-thirds of our high schools have armed security guards.

Research shows that children come into the world with a positive bias—they are prepared to be empathic and show kind behaviors toward others as soon as they are able to—but we are squandering that potential. UNICEF ranks American children 26th out of 29 rich countries on overall measures of well-being, and American kids rate themselves in the bottom quartile on measures of happiness. Our teens are more stressed than adults and feel less supported than teens in other countries. One study found that teens today are five times more likely to meet the cutoff for significant psychopathology than teens were 75 years ago, using the same measure of psychological health. Youth suicide attempts are more frequent here than in most other countries, resulting in about 4,600 deaths a year.

Of course, many American individuals and organizations work hard on behalf of children’s well-being. But it’s not enough. Developmental scientists now believe that child outcome depends upon how well the goals of the larger environment—from families to neighborhoods, to culture and the economy—align to support their development.

Other countries are moving on with progressive attitudes and policies, cultivating the best in their future citizens and economic producers. They provide preventative health services, invest in early childhood education, support parents to stay home with newborns and sick kids, offer free education, and protect children from known risks, to name a few. Meanwhile, American attitudes depress our kids well below our international competitors on many crucial measures.

Nelson Mandela said, “There can be no keener revelation of a society’s soul than the way in which it treats its children.” It’s time for America to take a hard look at its own soul.

The Washington Post

Taller per a Homes

Cartell Ser Home Avui

ACCEDIU-HI PER AQUÍ:  http://VIUCREIX.COM/ca/taller/ser-home-avui

Respires… Vius!

Naixem amb una inspiració i morim amb una exhalació. A causa de mals hàbits, d’una postura corporal incorrecte i d’experiències vitals estressants la nostra forma de respirar es pot anar bloquejant amb els anys. La respiració perd, així, part de la seva capacitat revitalitzadora.

És imprescindible de prendre consciència de com respirem, així com practicar exercicis que ajuden a millorar la nostra respiració i, com a conseqüència, la nostra qualitat de vida.

Aquest taller té com a objectius facilitar el coneixement de la fisiologia de la respiració i com aquesta influeix en l’estat d’ànim, en la tensió muscular, en l’angoixa, l’ansietat i els estats de pànic.

Partint d’una base teòrica practicarem exercicis que ens permetran aprendre, amb pràctica, a calmar la ment, ser més conscients del nostre cos i disminuir el nivell d’ansietat i tensió interna. Tot plegat, amb la finalitat que els participants disposin d’eines per millorar el seu benestar i gaudi de la vida.

Per a més informació, contacta@xavieronate.com

Qui sóc Jo?

HB/Fichner/859350 Figure:  859350_03-18 customer supplied MH  6/14/00

Hi ha una vitalitat, una força de vida, una acceleració que es tradueix en acció a través teu. I com sempre i en tot moment només hi ha un tu, aquesta expressió és única. Si la bloqueges, mai es manifestarà per cap altre mitjà i es perdrà. El món no la tindrà. No depèn de tu determinar si és bona o no, ni si és millor o pitjor que d’altres expressions. La teva tasca és mantenir el  canal obert.

Martha Graham, considerada una de les pioneres de la dansa moderna, va expressar amb molta claredat la importància de restar sintonitzats amb el que ens dóna vitalitat i força de vida: mantenir-nos connectats amb allò que ens transcendeix i que pot prendre molts noms: Esperit, Ment Major, Déu, Absolut… Al mateix temps, i de manera subtil, remarca la importància de mantenir-nos humilment en el lloc que ens correspon: simplement ésser canals. Quan ens jutgem, ens menystenim, o pretenem “ésser algú”, tanquem la porta a l’expressió única de lo diví a través nostre.

Quina pau dóna descobrir que no som ningú! Per què des d’aquest ningú, no hi ha necessitat d’aparentar el que no som (ego) i és quan es pot manifestar el Tot a través nostre. Com explica l’amic Carles Àvila, no som res més que un forat per on es manifesta, si ho permetem, l’Existència.