Psicologia a Granollers i Barcelona

Blog de Xavier Oñate. Web professional a www.viucreix.com

Tag: problemes autoestima psicoleg granollers

El placebo i la psicoteràpia són millors que els antidepressius per tractar la depressió.

ikIrving Kirsch i el seu equip d’investigació han estat els artífexs d’una prometedora i provocadora línia d’investigació que ha posat en dubte l’eficàcia dels antidepressius i que ha revolucionat la interpretació dels resultats de la literatura científica en depressió, qüestionant seriosament els models de malaltia mental i la pràctica mèdica habitual, basada exclusivament en la intervenció farmacològica per a aquest tipus de pacients (per a més informació veure: Irving Kirsch i la caiguda del mite dels antidepressius).

Infocop ha realitzat, juntament amb la SEPCyS, una entrevista a aquest conegut psicòleg, qui reflexiona sobre les últimes troballes en aquest camp i la seva repercussió en la pràctica clínica.

Infocop: Què el va portar a estudiar els antidepressius i l’efecte placebo?

Irving Kirsch: Sent encara estudiant de grau de psicologia, em vaig quedar fascinat en veure com les creences i expectatives de les persones influïen en la seva experiència. Estava convençut que els efectes d’acte-confirmació de les expectatives eren centrals per als efectes de la teràpia de comportament i vaig ser capaç de confirmar empíricament a través d’estudis controlats. Llavors vaig començar a investigar sobre l’efecte placebo. El meu primer metaanàlisi sobre els antidepressius tenia com a veritable objectiu investigar l’efecte placebo. En veure els resultats em va sorprendre comprovar el poc efecte que tenia el fàrmac (per exemple, en comparar les diferències de subministrar un fàrmac i un placebo). No va ser fins aquell moment que vaig començar a centrar-me en la investigació sobre l’eficàcia dels antidepressius.

Infocop: Podria explicar-nos en què consisteix l’efecte placebo? Quin és la troballa més sorprenent que han trobat durant aquests anys d’investigació?

IK: L’efecte placebo és aquesta part de resposta que es produeix en subministrar un fàrmac (o davant de qualsevol altre tipus d’intervenció mèdica) que es deguda no a la seva composició química, sinó a les seves característiques psicològiques. La troballa més sorprenent en la literatura sobre el placebo és el nostre descobriment sobre que els placebos poden ser eficaços fins i tot quan se li assenyala al pacient que se li està donant un placebo, sempre que l’explicació que se li doni sobre que se li està subministrant un placebo es faci en un entorn terapèutic càlid.

Infocop: Llavors, són els antidepressius veritablement eficaços? Funcionen realment i fins a quin punt ho fan?

IK: Com a molt, els antidepressius tenen un efecte significatiu només per a una minoria dels pacients amb depressió als quals se’ls prescriuen fàrmacs, un 10-15% dels pacients amb depressió major. La resta de pacients, el millor que pot fer és prendre placebos, ja que produeixen pràcticament la mateixa millora però eviten els efectes secundaris i els riscos sobre la salut que produeixen els antidepressius.

Infocop: A la llum dels resultats de les teves investigacions, podria dir-se que la causa exclusiva de la depressió sigui un desequilibri químic en el cervell?

IK: Ara per ara, la teoria sobre el desequilibri químic en el cervell està el més a prop que una teoria pot estar en la ciència de ser invalidada per l’evidència. Aquí no m’estic únicament referint als resultats de les meves investigacions sinó als que han obtingut molts altres investigadors. Per posar un exemple, les persones amb depressió milloren per igual tant prenent Estimulants Selectius de la Recaptació de la Serotonina -ESRS- (fàrmacs que disminueixen la serotonina en el cervell) com prenent Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonina -ISRS- (fàrmacs que se suposa augmenten el nivell de serotonina).

SEPCyS: Si hi ha tantes intervencions diferents (medicació, placebo, tractament psicològic, esport, comprar una mascota, etc.), no hauríem, en primer lloc, qüestionar-nos la entitat del diagnòstic? És a dir, si hi ha un trastorn que pot “curar-se” amb qualsevol cosa que tingui credibilitat, ¿no serà que el que estem fent és manejar-nos amb pseudo-diagnòstics?

IK: Els diagnòstics per als trastorns psicològics s’enfronten, en general, a problemes. La depressió és una “situació” molt seriosa que pot ser que ni tan sols sigui una malaltia com a tal. Potser es tracti d’una reacció normal enfront de circumstàncies de la vida o sigui un senyal que la persona necessita canviar aspectes importants de la seva vida.

SEPCyS: Podria considerar-se la depressió com un comportament adaptatiu davant l’ambient actual en què vivim -el suposat món desenvolupat?

IK: Si s’utilitza com un senyal que alguna cosa no va bé, que pugui conduir a la persona a realitzar canvis necessaris en la seva vida, per descomptat pot ser adaptativa. No obstant això, la seva alta prevalença també està associada a factors externs sobre els quals les persones poden tenir poc control. Sabem, per exemple, que la depressió està associada amb dificultats econòmiques i amb discriminació. Prevenir la depressió exigeix canvis socials i econòmics molt amplis, així com intervencions individuals com la psicoteràpia.

Infocop: Quines implicacions tenen aquestes troballes tant per a la investigació com per a la pràctica clínica?

IK: Els antidepressius no haurien de ser un tractament d’elecció en la depressió. En el seu lloc, s’haurien de fer en primer lloc tractaments com l’exercici físic i la psicoteràpia. Si es fa finalment necessari utilitzar antidepressius, s’haurien de fer servir únicament com a últim recurs només quan la resta de tractaments no hagin funcionat. Pel que fa a la investigació, haurien de posar-fons a disposició de la investigació per a una millor avaluació dels tractaments no farmacològics dirigits a la depressió.

SEPCyS: Les seves investigacions han creat certa polèmica en diferents sectors, com la indústria farmacèutica o el lobby mèdic. ¿Què opina de l’impacte dels seus estudis i de la reacció de l’Associació Americana de Psiquiatria?

El 1998, quan juntament amb Guy Sapirstein informem per primera vegada que la major part dels resultats dels antidepressius s’explica per l’efecte placebo, la reacció va ser d’incredulitat i els nostres resultats van ser ignorats. Resulta gratificant comprovar que cada vegada més persones s’estan prenent aquestes troballes de debò i que estan començant a tenir un impacte en la pràctica clínica, almenys al Regne Unit. Per descomptat, els psiquiatres es resisteixen a aquests resultats; el seu mitjà de vida i el seu quefer professional estan lligats a la prescripció de medicaments psicotròpics, especialment antidepressius.

Infocop: En els últims anys, aquests resultats han estat replicats per altres investigadors. No obstant això, pensa que els resultats han tingut un impacte suficient en la pràctica clínica diària? Podria explicar-ho?

Canviar la pràctica mèdica és un procés lent. Els metges encara s’inclinen ràpidament a prescriure antidepressius als pacients que estan lleugerament deprimits, sense explorar altres vies alternatives. Al Regne Unit, ho segueixen fent tot i que les directrius de tractament oficials indiquen el contrari.

SEPCyS: En comparació amb el grau de suport empíric que es deriva dels estudis sobre antidepressius, com valora l’evidència empírica sobre els tractaments psicològics?

A curt termini, els resultats de la psicoteràpia són els mateixos que els dels antidepressius, però, els resultats a llarg termini dels tractaments psicològics són considerablement millors. La teràpia cognitiu-conductual ha demostrat que pot reduir el risc de recaiguda durant sis anys. D’altra banda, la psicoteràpia no comporta els riscos per a la salut associats als antidepressius, entre ells la disfunció sexual i el risc de mortalitat. És per aquest motiu, que els tractaments psicològics han de ser el tractament d’elecció. En el cas que es fessin servir els fàrmacs de forma absoluta, s’haurien d’emprar com a últim recurs, només quan altres mètodes menys invasius han fallat.

SEPCyS: Tenint en compte l’actual context de crisi econòmica, ¿pensa que el model de salut mental que impera, basat en la prescripció de medicació des dels serveis d’Atenció Primària i les Unitats d’Atenció Especialitzada en salut mental és eficaç i sostenible?

Les avaluacions sobre costos / beneficis posen en evidència que proporcionar psicoteràpia cognitiva i conductual per a la depressió és més barat a llarg termini que receptar fàrmacs. Això es deu al fet que aquestes teràpies són breus – no més de 15 a 20 sessions, i els seus efectes es mantenen en el temps -. En contrast, la taxa de recaiguda és molt més gran quan les persones deixen de prendre els antidepressius. De tal manera que per evitar que els pacients recaiguin s’ha de mantenir la medicació durant anys. Això és el que fa que, a llarg termini, el tractament farmacològic resulti més car que la psicoteràpia.

SEPCyS: D’acord a aquestes dades, quin hauria de ser el paper del psicòleg en el sistema de salut mental?

Els psicòlegs poden fer teràpia i / o actuar supervisant la provisió d’aquesta teràpia per altres professionals de la salut mental. Aquest enfocament inicial resulta molt millor que la medicació per tractar la depressió.

Infocop: Al setembre de 2012, la revista Nature va publicar un editorial en què denuncia que el suport i finançament que rep la investigació en psicologia és escandalosament baix. A la seva manera de veure, ¿a què es deu aquesta situació?

No hi ha grans companyies que puguin treure profit d’aquestes investigacions psicològiques i, per tant, que estiguin disposades a finançar aquests estudis.

Font i foto: Infocop

Educant en les emocions i l’empatia: Toshiro Kanamori.

Pensant en els altres. Un fabulós reportatge que demostra que a l’escola no només s’han d’ensenyar continguts curriculars, sinó també la Vida en sí mateixa i la canalització d’emocions i sentiments que formen part de casdascún dels infants.

Mestres, educadors, mares, pares… despertem!!

 

El bizcocho de marihuana: receta para disfrutarlo.

bizcocho-de-mariaLa vida que la mayoría de personas vive está llena de trampas mentales. Una de las principales trampas es el miedo. En gran medida sentimos miedo a cosas, situaciones o experiencias que no están sucediendo en el mismo momento que se siente esta emoción. Es decir, que la mayoría de las veces se siente miedo (o rabia o cualquier otra emoción) por anticipar una situación (proyección al futuro), o por pensar en una situación del pasado no resuelta. Esto es, que aquí y ahora se tiene una emoción o un sentimiento por algo que no está existiendo ni aquí ni ahora.

Las personas atentas responderán algo así como “claro, si lo imagino y lo pienso, entonces lo siento y lo noto”. Aquí radica la clave del sufrimiento, la angustia y la ansiedad permanente ( y de muchos malos entendidos y discusiones): cuando el pensar e imaginar situaciones determinadas nos desconecta del momento presente, nos suele llevar a vivir situaciones poco agradables. Si el miedo a “algo” nos paraliza y dejamos de actuar temiendo algo horrible que pueda suceder, difícilmente podemos avanzar.

Por ello, a menudo recomiendo, en algunas situaciones que quedan bloqueadas por emociones como el miedo, usar el método científico básico: plantear una hipótesis y realizar pruebas para refutarla (demostrar que es falsa).

Planteo esta reflexión tras la experiencia que me relató un conocido. Este chico llevaba 4 meses saliendo con su novia. Al estar al inicio de la relación, la prudencia y falta de confianza estaban a la orden del día.

El tema es que a la novia la operaron de un brazo y pasó una semana convaleciente en casa. El chico pensó que, para ayudar a calmar el dolor y pasar un rato divertido, cocinaría un bizcocho de marihuana para, el fin de semana, compartirlo con la novia. Pero entonces surgieron las dudas: ¿Le hará gracia la propuesta?, ¿Pensará que soy un drogadicto? , ¿Cómo reaccionará ante tal oferta?, ¿Cómo reaccionaré yo según la reacción que ella haga?, ¿ le hará efecto? ¿Le sentará bien?

Había cocinado un viernes por la tarde un bizcocho de marihuana para calmar el dolor de su pareja y pasar un buen rato juntos, y se pasó casi todo fin de semana angustiado, ansioso y preocupado por la supuesta respuesta de su pareja. En vez de preguntar, se interrumpía el deseo pensando.

Para las personas con tendencia al bloqueo, este tipo de reacción mental (o rayada mental) es muy habitual. El motivo es lo de menos (puede ser el bizcocho de marihuana, alguna experiencia del pasado de dudosa ética, prácticas sexuales que rompan la rutina, o cualquier otro asunto que genere inseguridad o vergüenza de ser planteada).

En el caso planteado, el miedo y la anticipación de un supuesto futuro que él no podía controlar, convirtieron al buen bizcocho en un mal rollo. He aquí la paradoja.

Por eso es necesaria, en muchas situaciones cotidianas, la actitud que se toma con el método científico: plantear una hipótesis y probar de refutarla. Es una forma práctica de salir de círculos neuróticos. En este caso, la simple pregunta de “¿Has probado alguna vez la marihuana? o ¿Qué te parecería si cocino un bizcocho analgésico? habría permitido al cocinero conocer el punto de vista de su novia y valorar la conveniencia de ir a comprar los ingredientes.  Ahora bien, si esto fuese tan fácil todo el mundo lo haría (y los psicólogos tendríamos menos trabajo).

Qué lo impide? Depende de cada persona en particular; prefiero no entrar en generalismos. En este caso, el miedo al rechazo, el miedo a dar una mala imagen y el miedo a ser juzgado, entre otros, impedía plantear una cuestión básica en el entendimiento de dos personas.

Así pues, la clave para romper los círculos viciosos está, no tanto en saber qué se tiene que hacer, sino en darse cuenta de qué no lo permite hacer (¿qué me impide preguntarle esto o aquello?). A fin de cuentas, vale la pena pararse un momento y darse cuenta de qué produce más tranquilidad: saber la verdad y actuar conscientemente a partir de ella, o darle vueltas mentales y emocionales a situaciones que podrían pasar pero son simples “y si” sin comprobar.

La receta para disfrutar del bizcocho, del tipo que sea, pasa, entonces, por vivir el presente, satisfacer nuestras necesidades (incluso las mentales) teniendo en cuenta la de los demás, y preguntar, preguntar y preguntar para vivir desde la verdad. ¡Buen provecho!

© Xavier Oñate Pujol 2014

La diferència entre l’arrogància i l’autoestima

Potenciar la nostra autoestima quan és baixa és important per a la nostra salut emocional, la nostra felicitat i fins i tot per a la nostra satisfacció en les relacions. Però, què distingeix a les persones que senten confiança i orgull sa, d’aquelles altres que són jactancioses i arrogants?

Guy Winch, psicòleg nord-americà, distingeix entre dos tipus d’orgull. L’orgull genuí sorgeix quan ens sentim bé amb nosaltres mateixos, confiats i productius, i es relaciona amb trets de personalitat socialment desitjables, com ara ser agradable, conscienciat, i emocionalment estable.

L’orgull arrogant tendeix a involucrar l’egoisme i la prepotència, i es relaciona amb trets socialment indesitjables com ser desagradable, agressiu, tenir una baixa o fràgil autoestima i ser propens a la vergonya.

Les persones que busquen millorar la seva autoestima ho fan essencialment per a generar sentiments d’autèntic orgull enlloc d’ orgull arrogant. La bona notícia és que l’orgull autèntic i l’arrogant no estan en el mateix continu, ja que representen dues facetes diferents d’orgull.

Les persones no passen de ser insegures a ser arrogants, llevat que fossin egoistes, egocèntrics i agressius des del principi. En altres paraules, la raó per la qual una persona pot estar segura que no desenvolupi un orgull arrogant és exactament perquè està preocupat de que passi. La seva preocupació indica escrupolositat i agradabilitat, els trets associats amb autèntic orgull, l’orgull no arrogant.

En un estudi recent, els participants van ser capaços de distingir entre mostres de confiança i els estats que s’aconsegueixen a través de l’esforç i les habilitats socialment valorades (esforços que ofereixin un prestigi personal) i l’estatus adquirit a través de la intimidació i l’agressió (de permetre un predomini personal en lloc de prestigi). L’estudi també va trobar que les persones que mostren autèntic orgull eren percebuts com més agradable que els que mostren un orgull arrogant.

En altres paraules, la gent en general pot distingir entre la confiança i les bones intencions, i l’arrogància i les intencions egoistes.