Viucreix Psicologia- Xavier Oñate

Serveis



 §


Ansietat

Tothom ha sentit i sent ansietat, ja que en si no és patològica, sino adaptativa. El problema sorgeix quan no sabem què origina les preocupacions o l’angoixa que tenim i ens sobrepassa, fent-nos patir i viure amb gran malestar. El sentiment d’angoixa i ansietat pot ser generalitzada o es pot focalitzar en certes situacions i moments determinats.

L’ansietat també pot convertir-se en atacs de pànic, en els qual la persona creu que es desmaiarà, morirà, perdrà el control, patirà un infart o algun altre contratemps. És comú que les persones amb aquest trastorn visitin la sala d’urgències amb certa freqüència, i típicament se senten millor després de ser ateses. Entenem els atacs de pànic com la manifestació d’una situació interna límit, en què ja no pot sostenir la tensió acumulada interna (per situacions de tensió continuada de les quals no s’en pot alliberar, sentiments interns d’inseguretat, sensació d’estar sotmesos a situacions que ens perjudiquen però creiem que no podem deixar, etc.)

En qualsevol dels casos, el tractament es realitzarà amb teràpia cognitivo-conductual, combinada, segons la necessitat del moment, de tècniques de relaxació, de Treball Corporal i de programació neurolingüística (PNL). Aprendre a Respirar correctament també és un objectiu a assolir en el procés terapèutic.

Tot això s’enfocarà, per una banda, a disminuir i eliminar els símptomes, per a després guarir l’arrel del problema i aportar paral·lelament recursos per a afrontar la vida diària amb coratge, seguretat i confiança.


 §


Depressió i altres alteracions de l’estat d’ànim

En certs moments de la nostra vida les persones ens podem trobar amb un estat d’ànim apagat, on hi predomina la tristor, les poques ganes de fer coses, una certa sensació d’angoixa o de buidor interior, de preocupació i ansietat; ens manca concentració, tenim sentiments de culpa o inclús hem pensat en el suïcidi.

La causa de la depressió és diferent en cada persona, per què la seva història personal, la manera en com ha construït la seva realitat és única. Per tant, la forma d’abordar el procés terapèutic també és únic i personal per a cada cas. Però si hem de trobar un element comú que es dona en tots els estats de baix estat d’ànim és el sentiment d’abatiment i de manca de força interior; de pèrdua de vitalitat, en definitiva…

El tractament de la depressió es dirigeix cap a dues metes consecutives: que la persona recuperi l’estabilitat anímica, sentint-se millor amb sí mateixa i amb l’entorn, alliberant-se dels pesos que probablement no li corresponen i que aprengui recursos i habilitats per afrontar les situacions que el dia a dia porta d’una manera positiva, activa i plena de coratge.


 §


Fòbia

Una fòbia és una por intensa i desproporcionada davant objectes o situacions concretes com, per exemple, les aranyes o els llocs tancats. La persona tendeix a evitar la situació fòbica, tot i que sol reconèixer que la seva por és excessiva o irracional (en els nens pot no haver tal reconeixement).

És important destacar que l’objecte o situació temuts no suposa una amenaça real per a la persona o, si hi ha amenaça, la reacció de por experimentada és desproporcionada pel que fa al perill real. De la mateixa manera, la fòbia ha de provocar problemes significatius en la vida diària de la persona. En aquest sentit, tenir fòbia als espais tancats és molt més problemàtic, en una societat urbana, que tenir fòbia a les serps.

El treball terapèutic de pors i fòbies té molts elements comuns, independentment de a què es té por.


 §


Trastorns alimentaris

El Trastorn per Afartament o de sobreingesta compulsiva es caracteritza per episodis repetitius d’afartaments durant un període determinat de temps, els quals són reconeguts per la persona com patrons alimentaris anormals i que li generen un sentiment de falta d’autocontrol. Poden presentar un sobrepès de moderat a greu, però no fan dietes severes ni usen procediments dràstics per perdre pes perquè no tenen una por exagerada a engreixar-se.

En relació als trastorns alimentaris, les característiques que defineixen l’anorèxia són el rebuig a mantenir un pes corporal mínim, una por intensa a guanyar pes, una alteració significativa de la percepció de la forma o les mides corporals i l’aparició d’amenorrea en dones que ja han passat la menarquia.

Les principals característiques de la bulímia consisteixen en la presència d’afartaments i mètodes compensatoris inapropiats per evitar el guany de pes, com vòmits, ús de laxants, desdejuni i exercici excesiu. Com l’anorèxia, les persones que pateixen bulímia presenten insatisfacció amb la seva imatge corporal.

Els tipus de Teràpia aplicades són la Familiar Sistèmica, per detectar les dinàmiques familiars que afavoreixen el trastorn, i la Cognitivo-conductual, per modificar els hàbits alimentaris, l’autoimatge i la influència dels patrons socials que sotmeten al pacient.


 §


Desenvolupament personal

El desenvolupament personal és inherent al coneixement d’un mateix. Quan més ens coneixem-comprenem, més podem conéixer-comprendre el món que ens envolta. D’aquesta manera deixem de ser víctimes passives del món per passar a ser responsables actius de la nostra Vida.

Aquest és l’espai per aquelles persones que senten l’impuls d’aprofundir en sí mateixes, fer net d’històries que les tenen lligades al passat, i desenvolupar-se no només com a persones humanes que ja són, sino també com a cercadors de sí mateixos, connectant amb un nivell de benestar, felicitat i espiritualitat més elevat.

Eines de marcat caràcter humanista, com les de les Constel·lacions Familiars, de la teràpia Gestalt, la Respiració Conscient i el Treball Corporal, convinades amb d’altres com la PNL, t’ajudaran durant procés d’autoconeixement. Les eines i les teves ganes de conéixe’t permetran que el procés et porti a connectar amb la teva essència, i per tant, a connectar amb la felicitat.


 §


Abús Narcisista i Maltractament psicològic.

La persona perversa narcisista és un llop amb pell de xai. Després d’haver mostrat la seva cara més amable i seductora entra en una dinàmica de destrucció psíquica i emocional de la seva víctima. Inicialment són actes subtils, alguna desconsideració o menyspreu que desestabilitza l’autoestima de la seva víctima; passat un temps, però, quan aquesta es rebel·la, el pervers es fa l’ofès culpant la víctima real de la situació. Aleshores el pervers narcisista no dubta a tergiversar les coses, a imposar la seva visió de la realitat i en culpar la víctima de tots els mals.

Si no es posen a temps els límits adequats la situació acaba convertint-se en assetjament moral, amb actes i comentaris humiliants, mentides, coacció, culpabilització i enganys. La víctima d’assetjament entra en una dinàmica que l’atrapa, com si es tractés d’una teranyina, en què o bé lluita per ser tinguda en compte i respectada pel pervers/a o bé per a alliberar-se d’ell/a de forma definitiva. La relació -de parella, de família, d’amistat …- s’ha pervertit. L’assetjament moral és una forma de maltractament psicològic; en l’àmbit laboral es coneix com a mobbing i en l’escolar bullying.

El vincle afectiu establert amb l’assetjador/a fa que a la víctima li resulti difícil tallar la relació. La dependència emocional o econòmica, l’esperança que canviarà, l’autoestima esquerdada o les lleialtats afectives amb l’assetjador/a dificulten a la víctima desempallegar-se d’una relació tòxica que energèticament la desnodreix i la deixa desvitalitzada.

El suport terapèutic a la víctima s’orienta a disminuir els nivells d’ansietat i estrès i a recuperar-se del trauma de l’experiència; a enfortir el coratge i l’autoestima minvades, recuperar la dignitat i el sentit de l’Ésser, aprendre a posar límits amb eficiència, a tenir en compte i valorar-se a si mateixa, a respectar-se i fer-se respectar, a comprendre els mecanismes i estratègies de manipulació sense escrúpols que utilitza el/la pervers narcisista per així esquivar els seus paranys i xantatges emocionals. Un treball de fons que, en definitiva, és un camí d’autoconeixement per estimar-se i respectar-se amb fidelitat a si mateix/a.


 §


Estrès posttraumàtic i Trauma complex.

Quan patim una experiència negativa d’un impacte suficient com per a que ens deixi una ferida emocional (sigui o no sigui conscient) i a partir de la qual ja no som les mateixes, parlem de Trauma. El malestar psicològic rere l’experiència d’un event traumàtic o estressant és força variable. En alguns casos, els símptomes es poden entendre dins d’un context basat en la por i l’ansietat. En d’altres es manifesten símptomes més relacionats amb l’apatia i l’anhedònia, que s’exterioritzen com a irritabilitat, enuig o hostilitat. Darrere del Trastorn per estrès postraumàtic també poden aparèixer simptomatologia disociativa (amnèsia, desconexió de la realitat o distanciament dels processos mentals).

Aquesta mirada tan heterogènia es reconeix també en els trastorns d’adaptació (a noves circumstàncies), o quan es pateix negligència social (absència d’una cura adequada per part de les persones que haurien de donar seguretat i protecció).

Quina simptomatologia es manifesta quan hi ha un Trastorn d’estrés postraumàtic?
Records angoixants recurrents, involuntaris i intrusius relacionats amb el(s) succés(os) traumàtic(s). Malsons angustiosos recurrents en els que el contingut o sentiments del somni està relacionat amb el succés traumàtic. Flashbacks, reaccions disociatives en les que la persona sent o actúa com si es repetís el succés traumàtic. Malestar psicològic i reaccions fisiològiques intenses quan la persona s’exposa a factors que s’assemblen o simpolitzen a un aspecte del succés traumàtic. La persona s’ha d’esforçar per evitar records, pensaments o sentiments anoixants. Pensaments negatius, pessimistes, culpa, vergonya, incapacitat per experimentar alegria, satisfacció o sentiments amorosos. Respostes exagerades quan pateix ensurts, hipervigilància, comportament imprudent o autodestructiu… Es pot patir amnèsia disociativa: incapacitat de recordar un aspecte important del succés traumàtic.

Quan una persona ha patit de forma continuada múltiples experiències traumàtiques, particularment de nauralesa interpersonal de les que la persona no pot fugir, i que normalment succeixen dins de l’entorn familiar, parlem de Trauma Complexe. Aquestes experiències es manifesten en forma de maltractament psicològic, violència intrafamiliar (maltractament vicari), abusos sexuals durant la infantesa, abandó o negligència emocional durant la infantesa…

Quina simptomatologia es manifesta quan hi ha un Trastorn d’estrés postraumàtic Complex?
Qui ho pateix acostuma a processar disfuncionalment els records, amb pensaments intrussius, flashbacks i biaxos cognitius negatius.
També processa les emocions disfuncionalment: són emocions molt intenses, de llarga duració, embotament afectiu i disociació. Te un autoconcepte innadequat i disfuncional, amb sentiments de culpa, vergonya, de menyspreu i odi cap a sí mateixa.
Les interaccions socials són disfuncionals, caracteritzats per patrons desadaptatius i de desconfiança. Finalment, el comportament és desadaptatiu, amb conductes fòbiques i evitatives, autolesions, exabruptes agressius, decisions socials perjudicials i mals hàbits que empitjoren el seu estat.

El tipus de teràpia que utilitzem és l’EMDR (sigles en anglès de Desensibilització i Reprocessament mitjançant Moviments Oculars). Es tracta d’un mètode psicoterapèutic amb una àmplia investigació científica per tractar dificultats emocionals causades per experiències difícils en la vida d’una persona (records traumàtics), des de guerres, accidents o desastres naturals fins a fòbies, atacs de pànic, abús sexual o incidents traumàtics a la infantesa. També es fa servir EMDR per alleujar l’angoixa a l’hora de parlar en públic, per millorar el rendiment a la feina, als esports o a les interpretacions artístiques.

El que es fa amb EMDR és estimular -mitjançant moviments oculars o qualsevol altra estimulació bilateral- la capacitat natural del cervell humà de processar la informació que hi enmagatzema per a què aquella que ha estat emmagatzemada disfuncionalment (a causa de l’impacte psicològic del trauma) es reprocessi, és a dir, es reorganitzi a nivell cerebral, de manera que es pugui assimilar l’experiència i així poder recordar l’esdeveniment traumàtic amb el menor dolor possible. D’aquesta manera, el record traumàtic ens deixa d’afectar en el present i podem recuperar una vida funcional i gratificant.

L’EMDR compta amb una àmplia evidència científica, i és considerada teràpia de tercera generació. La investigació ha establert que l’EMDR és efectiu tant per a l’estrès postraumàtic simple i complex com per a altres tipus de trastorns com: Atacs d’ansietat o pànic, Desordres dissociatius, Dols i pèrdues, Fòbies o alteracions de l’Estat d’ànim.

Comparte: