Psicologia a Granollers i Barcelona

Blog de Xavier Oñate. Web professional a www.viucreix.com

Category: Teràpia (page 1 of 2)

Taller del Riure. Dissabte 1 d’octubre

Sabies que rient alliberes endorfines que actuen sobre el teu organisme reduint l’estrès, millorant la teva salut i rejovenint el teu cos?

Els neurotransmissors i hormones -serotonina, dopamina, oxitocina … – implicats en el riure combaten la depressió, l’ansietat, l’insomni, ens ajuden a aconseguir els nostres objectius i a millorar la nostra autoestima.

El taller del riure consisteix en dinàmiques i jocs per reduir l’estrès, augmentar el benestar, eliminar bloquejos, conèixer-se a un mateix i relacionar-se amb els altres.

L’experiència et permetrà disminuir i alliberar tensions, millorar les habilitats socials, reduir la por i l’estrés, relaxar-te, potenciar el teu benestar, despertar la creativitat, augmentar l’autoestima, guanyar salut física i psíquica…

Aprofita aquesta oportunitat i gaudeix ara d’aquest taller!

Dialogar amb un Pervers Narcisista

dialogar con un narcisista perversoÉs picar pedra. I el més probable és donar-se amb el martell en els dits perquè el Pervers narcisista només escolta el que li interessa i, d’una manera malaltissa, necessita que la víctima passi per la pedra i li doni la raó. La Víctima sol necessitar, també d’una manera gairebé obsessiva, que el PN comprengui el seu punt de vista, l’escolti i sobretot que la reconegui com a persona, convertint l’assumpte en una qüestió de dignitat personal.

A la Víctima li costa comprendre que el Pervers narcisista només veu el que vol veure. Qualsevol situació que suposi perdre la imatge ideal que té de si mateix o del que ambiciona, posarà al PN a la defensiva i li farà negar qualsevol altra realitat que no sigui la seva. I si la Víctima s’entesta a ser escoltada -cosa natural i comprensible en una persona que desitja mantenir sana la seva autoestima- el conflicte està servit. La base d’aquesta situació és que hi ha un fort vincle (familiar, laboral, de parella …) entre els dos. Si no hi ha vincle, la Víctima ja hauria enviat a prendre vent al manipulador temps enrere. El Pervers narcisista, en ser ferit el seu orgull i necessitar sentir-se superior, atacarà a la Víctima fent tot el possible per rebaixar-la, desestabilizant-la i atacant directament a la seva autoestima.

El Pervers narcisista ignora tota realitat que no li interessi. Sí, és un tema d’ego. I la Víctima intenta desesperadament que el pervers escolti i reconegui la seva realitat, una manera de reforçar la seva autoestima. I sí, també és una qüestió d’ego. El Pervers narcisista ignora, menysté, nega o menysprea la realitat (opinió, punt de vista, fets constatables …) de la Víctima; i la Víctima necessita, urgeix i anhela que el pervers reconegui el seu punt de vista i li d’un lloc en la relació. Sol succeir que l’anhel de la víctima és que l’altre digui “sí, m’he equivocat, ho he fet malament, t’he enganyat, t’he fet mal i et deixo en pau, etc.”

Però, com farà això una persona que en la seva autoimatge és perfecte, immaculat i sense culpa? És impossible! La seva responsabilitat i la seva culpa l’han de col·locar en un lloc diferent a ells! Acceptar plenament la seva culpa li implicaria assumir que no és el que creu que és, és a dir, bona persona, amb valors i amb principis (i que només ataca per defensar-se dels dolents que els envolten). Acceptar la seva responsabilitat li suposaria acceptar que també és un malintencionat, egòlatra, que pateix de cobdícia, avarícia, que menteix per sortir-se’n amb la seva… resumint, que és insegur i que té por. I no pot ni vol. I si la seva víctima treu les seves contradiccions a la llum, l’atacarà sense fer gaire soroll, procurant no deixar rastre ni proves.

I com maltracta sense deixar rastre? Amb l’assetjament i maltractament psicològic, que al principi passa desapercebut: comentaris subtilment despectius (i.e. No toleraré que em continuï lladrant pel simple fet de dir-li que no m’agrada el seu treball), donar la volta a la truita de qui és el pèrfid (i.e. el noi que descobreix en un xat de la seva parella que s’entén amb un altre, i la parella li deixa anar un “què malèvol que ets que has mirat el meu xat sense el meu consentiment!”), la col·locació de tota la responsabilitat del conflicte a la víctima ( “Què has fet tu per arribar a aquest nivell de conflicte amb la teva companya?” i la seva resposta és “Jo, res!”), i la utilització de llenguatge paradoxal (i.e. t’estimo amb bogeria, però per a continuar la relació has de canviar), entre d’altres recursos.

És important recordar que els Perversos narcisistes són persones que s’enganyen a si mateixes, s’autoconvencen dels seus arguments, i per això són tan bons enganyant i convencent als altres. Només es pot descobrir-los confrontant les seves contradiccions en el moment o contrastant les seves paraules amb els fets (documents, actes, e-mails …), així com estant molt atents al tipus de llenguatge que utilitzen. Tot i així, les conseqüències d’aquesta confrontació sol ser la seva agressivitat (gairebé mai física, gairebé sempre amb assetjament moral). Un dels seus objectius és desestabilitzar les seves víctimes a través de la comunicació. En la literatura sobre els Perversos narcisistes i altres manipuladors (M.F Hirigoyen, J.C. Vicente Casado…) se sol afirmar que tendeixen a impedir o negar la interlocució amb la víctima per generar-li més pressió. En aquests casos la recomanació està en impedir que la comunicació es talli, amb comunicació assertiva, per exemple.

I també n’hi ha que s’escuden en el “diàleg” per desestabilitzar a les víctimes i el seu entorn. Succeeix quan la víctima posseeix una cosa que l’assetjador desitja intensament i li interessa mantenir el contacte. Aquest no nega la comunicació, sinó al contrari, fomenta les trobades amb la Víctima, sobretot quan sap que aquesta no té ni el coneixement tècnic, ni la facilitat de paraula, ni la força per debatre amb ell. Aquesta suposada bona voluntat de “diàleg” és, per a la Víctima, un parany: Si accedeix a aquest “diàleg” i està debilitada, serà pressionada per una gota malaia, fins que deixi de resistir-se i cedeixi als desitjos, punt de vista i voluntat del Pervers narcisista. Si la Víctima accedeix a aquest “diàleg” estant forta i posant límits ferms, serà provocada i irritada fins que acabi explotant d’indignació, es mantingui ferma i inamovible en el seu punt de vista, o posi el cas en mans d’un advocat, amb la qual que el Pervers narcisista obté la justificació perfecta per presentar-se com víctima de la ira, de la negació de diàleg (que en realitat és finalitzar un monòleg encobert) o de la mala voluntat de la víctima real.

Quan els interessos d’un Pervers narcisista i el seu interlocutor convergeixen, la perversió no es manifesta, al contrari, el primer és un personatge encantador que li encanta que l’ensabonin. Si divergeixen o s’oposen, és quan apareixen els problemes. La protecció més eficaç contra aquest conflicte és evitar augmentar-lo allunyant-se d’aquesta persona, mantenint fermament els límits i no reaccionar mai. Però aquesta solució no se sol poder portar a la pràctica perquè el Pervers narcisista ja s’ha encarregat de que el vincle entre ell i la seva víctima sigui molt estret (a través de l’afectivitat, de l’econòmic, etc.).

Una altra bona solució és la comunicació assertiva, amb la qual es pot parar els peus als intents de manipulació i xantatge, reafirmar-se en la pròpia veritat respectant al manipulador i sobretot respectant-se a un mateix. Però en els casos més greus no és viable per la complexitat de la situació. Si la víctima ha estat sotmesa a un assetjament prolongat i està molt debilitada, difícilment tindrà temps ni energia per aprendre a gestionar les manipulacions sense escrúpols d’un Pervers narcisista en fase activa. En aquest cas el més recomanable és delegar en un professional el contacte amb l’assetjador i enfortir els punts de suport emocional amb persones sensibilitzades.

Dialogar implica que quan una part expressa, l’altra escolta i viceversa. Un Pervers narcisista només escolta el que li interessa; la resta no existeix. I evidentment no li interessa escoltar a una persona que li diu i li mostra el que no vol escoltar ni veure. És més, la intenta empetitir per callar-la i sortir-se’n amb la seva, sentir-se superior o per venjar el seu orgull ferit.

La víctima, donat el vincle que té amb l’assetjador, necessita ser escoltada com ella mateixa escolta al manipulador (sol tenir certa dependència de l’assetjador, dificultant acceptar que no la vulgui o accepti). Iñaki Piñuel, autor de “Mobbing. Com sobreviure a l’assetjament psicològic en el treball “, destaca que les persones més proclius a patir assetjament són altament empàtiques. Una persona amb empatia és aquella que sap “llegir” emocionalment a una altra persona, sap escoltar els altres, comprendre els seus motius i preocupacions.

Tot i que el Pervers narcisista també sap “llegir” emocionalment a l’altra persona, és incapaç d’escoltar-la, de posar-se en la seva pell ni “solidaritzar-se” amb el seu dolor. Al contrari, utilitza aquesta “sensitivitat emocional” per aprofitar-se de la seva víctima, sotmétre-la i humiliar-la. Ens trobem aquí amb dues persones que saben parlar, però només una que sap escoltar (amb el cor). En aquesta situació, el diàleg honest i l’entesa mútua, per molt bones paraules que hagin, és impossible.

Només quan la víctima comença a assumir que el Pervers narcisista només busca el seu propi benefici i no li donarà el que necessita (llevat que la víctima passi pel seu cèrcol), començarà a deixar de ser víctima. Si és el teu cas, com a persona començaràs a deixar de justificar-te, de pretendre que et comprengui, de desesperar per la seva falta d’empatia, les seves mentides i els seus xantatges; podràs començar a adonar-te que no el necessites tant com creies (a ell o el que t’havia donat: afecte, treball, seguretat, amor…) i a acceptar que només et tens a tu mateix/a; començaràs a respectar-te i fer-te respectar, a assumir que perds un ideal però et guanyes a tu mateix/a. Quan acceptes que perds una persona que en el seu dia et va prometre l’Edèn, comences a recuperar la persona més important perquè puguis viure la Vida: tu mateixa.

——–

Articles relacionats:
Ser víctima d’un Narcisista pervers

© Xavier Oñate Pujol maig 2016

Una estona de cura interior

Ningú es planteja que dedicar 20 minuts diaris a la higiene personal bàsica sigui una pèrdua de temps (bany, raspallat de dents i maquillatge o afaitat). Tampoc es deixa de fer aquesta higiene externa perquè hi hagi coses més importants a fer. Ni molt menys ens esperem a tenir sarna o lepra per considerar la conveniència de prendre mesures d’higiene externa, per exemple una dutxa periòdica.

Ara bé. Dedicar 15 minuts diaris a la nostra higiene interna sí es tendeix a relativitzar o posposar; prioritzem amb més facilitat altres quefers o la releguem a l’hora setmanal en la qual anem a “classe”. Sembla que sí ens esperem a quedar noquejats per l’estrès, a patir reiterades explosions de ràbia, al fet que l’ansietat ens deixi paralitzats o que ens quedem amb els ànims per terra per considerar la conveniència de prendre hàbits diaris (sí, diaris) d’higiene interna.

I com podem realitzar aquesta higiene interna diària? Les que tracten el nostre organisme com un Tot, això és, les que ens connecten amb les nostres parts física, psíquica i, per a qui vulgui, espiritual: Ioga, Respiració conscient, Katsugen undo, Meditació, Taichi, Qi gong, Karate Do, exercicis Bioenergètics … són algunes de les moltes eines que disposem per realitzar aquesta higiene interior.

Guia per entendre la psicosi i l’esquizofrènia

psicoleg a granollersEl 27 de novembre de 2014, la Societat Psicològica Britànica (The British Psychological Society) i la Divisió de Psicologia Clínica del Regne Unit (Division of Clinical Psychology) han publicat la Guia (el títol és llarg):  Entenent la Psicosi i la Esquizofrènia – per què les persones, de vegades , senten veus, creuen coses que altres consideren estranyes o sembla que han perdut el contacte amb la realitat, i què pot ajudar (Understanding Psychosis and Schizophrenia- why people sometines hear voices, believe things that others find strange or appear out of touch with reality , and what can help).

La guia recull l’última evidència científica en el camp de la psicosi, adoptant un enfocament íntegrament psicològic, a través del qual les experiències psicòtiques “són comprensibles en la mateixa mesura que les experiències” normals “, i per tant, poden abordar-se de la mateixa manera “.

Les idees clau que es recullen en el Resum Executiu de l’Informe, sobre la consideració de la psicosi, l’esquizofrènia, el trastorn bipolar o la depressió, són les següents:

  • El fet d’escoltar veus o les idees persecutòries són experiències comunes que, sovint, són resposta a experiències traumàtiques, abusos o negligències. Denominar a aquestes experiències “símptomes de malaltia mental”, “psicosi” o “esquizofrènia” és només una manera de conceptualizarlas, el que té els seus avantatges i els seus inconvenients.
  • No hi ha una línia divisòria clara entre “psicosi” i altres pensaments, sentiments i creences: l’experiència psicòtica pot ser entesa i tractada de la mateixa manera que altres problemes psicològics, com l’ansietat o la fòbia social. En els últims vint anys, s’han aconseguit avenços significatius tant en la comprensió de la psicologia d’aquestes experiències com en la recerca de formes eficaces per aprendre a manejar-se amb elles.
  • Algunes persones consideren útil pensar que tenen una malaltia, altres prefereixen considerar els seus problemes com, per exemple, un aspecte de la seva manera de ser que, de vegades, els pot ficar en problemes.
  • Les experiències de cada individu són úniques: cap experiència o manera d’enfrontar-se a ella és exactament igual a la d’una altra persona.
  • Per regla general, aquestes experiències solen tenir una vida curta, és a dir, durar unes setmanes. Fins i tot quan aquestes experiències s’allarguen en el temps, les persones aconsegueixen adaptar-se i aconseguir una vida plena i amb èxit.
  • És un mite considerar que les persones que tenen aquest tipus d’experiències són violentes.
  • Les teràpies psicològiques, com la teràpia cognitiu-conductual, són molt útils per a aquestes persones. L’Institut Nacional per a l’Excel·lència del Regne Unit (National Institute for Health and Care Excellence – NICE) recomana que totes les persones amb diagnòstic de psicosi o esquizofrènia tinguin accés a teràpies psicològiques. No obstant això, la realitat és que la majoria d’aquestes persones no aconsegueixen accedir a aquest tipus de tractaments. Aquesta manca de provisió de teràpies psicològiques per part dels sistemes sanitaris, constitueix una situació “escandalosa”.
  • El línies generals, és fonamental que els dispositius sanitaris que atenen aquestes persones, els proporcionin l’oportunitat de parlar en detall sobre les seves experiències i d’intentar donar sentit al que els ha succeït. No obstant això, i encara que sembli sorprenent, pocs serveis sanitaris compleixen aquest requisit. Tal i com assenyalen els autors de la guia, “els professionals sanitaris no s’haurien de conformar amb el fet que les persones, simplement, acceptin un marc conceptual particular per comprendre el seu problema, com per exemple, que les seves experiències són fruit d’una malaltia” .
  • Moltes persones perceben que la medicació antipsicòtica els ajuda a reduir la freqüència, la intensitat o el malestar associat a aquestes experiències. No obstant això, no existeix evidència científica que la medicació corregeixi cap anomalia biològica subjacent. Així mateix, l’evidència actual ha posat de manifest que la medicació antipsicòtica comporta riscos importants per a la salut, especialment si es consumeix a llarg termini.

La Societat Britànica de Psicologia considera que els serveis sanitaris han de canviar de forma radical el seu marc de treball, de tal manera que posin l’èmfasi en la prevenció d’aquests problemes, i s’inverteixin mitjans i recursos per reduir els abusos, les mancances i les desigualtats en el tractament.

La guia, en anglès, es pot descarregar en el següent enllaç:

Understanding Psychosis and Schizophrenia

Font: infocop

Psicologia de la meditació. La psique de tornada a casa.

La meditacio mindfulnessPsicologia sembla estar tornant la seva mirada cap a tècniques com la meditació o el mindfulness, que recuperen la importància de l’atenció i la consciència, i se centren en el moment present. Si bé és cert que les tècniques meditatives no són desconegudes, almenys en la teoria, per a una gran part de la població, la realitat mostra que la imatge que es té de les mateixes es distancia de la realitat científica que les sustenta.

Infocop, la revista del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs, fent-se ressò d’aquest moviment, vinculat a les teràpies psicològiques de tercera generació, ha volgut conèixer el punt de vista de diferents psicòlegs la trajectòria professional s’hagi lligada, d’una o altra manera , a les tècniques meditatives i les teràpies de tercera generació.

De tant en tant convé recordar que els senyals d’identitat de la Psicologia es nodreixen de dues paraules gregues, psiqué i logos. Per entendre els nexes entre Psicologia i Meditació ambdues paraules són rellevants.

En grec clàssic psiqué significava respiració, buf, alè i la paraula afí en xinès és qi, chi. És una cosa més que mera coincidència que les dues paraules es pronuncien de forma semblant en ambdues llengües: psi, chi. En la seva evolució “psiqué” i “chi” han vingut a significar energia vital, flux, esperit, força. Subjau un canvi de perspectiva. En posar l’èmfasi en l’energia se subratlla que la realitat bàsica no és material enfront dels qui en Psicologia (en Medicina, en altres ciències, en altres disciplines) insisteixen que la realitat bàsica és material. La paraula qi, txi, està obrint-se camí en la llengua espanyola contemporània a través de la denominació d’activitats com tai-txi, txi-kung, qigong. El que s’escrigui qi o txi és una seqüela d’utilitzar el sistema Pinyin o Wade-Giles en la transcripció dels logogramas xinesos als caràcters llatins. Prana és la paraula afí en sànscrit i el seu ús és central en la pràctica del ioga a través de determinats exercicis de respiració profunda denominats Pranayama.

El paper que es dóna a la noció de “psiqué” (a la Psicologia occidental) “qi”, “ki”, “prana” (a la Psicologia oriental) no és intranscendent. La conseqüència directa és donar entrada (o passar per alt) la consciència i els estats de consciència en l’activitat psicològica a través de la docència, de la recerca, de l’exercici professional. Hi ha èpoques i enfocaments en què la consciència ha estat present o ha estat absent. En la parla quotidiana esmentar la consciència és al · ludir a la Psicologia com a disciplina especialitzada en l’estudi científic de la condició humana. “La consciència és la nostra visió del món en primera persona” assenyala Susan Blackmore, ex-professora de Psicologia, en el seu llibre “Consciousness: an introduction”, publicat l’any 2003.

Aquesta és la tradició que recuperen els que introdueixen la meditació com una pràctica que els professionals de la Psicologia han de conèixer per assumir-la com pertinent o impertinent en la seva pròpia higiene mental i emocional, en les pautes d’actuació que mantenen amb els seus clients, amb els seus pacients.

Article complert a ViuCreix Psicologia

Las horas de sueño regular ayudan a reducir la ansiedad.

dormintLas personas que establecen patrones de sueño regulares  tienen menos probabilidades de ser abrumadas por pensamientos negativos.

Según una investigación de la Universidad de Binghamton, publicado en “Cognitive Therapy and Research”, el bienestar mental de una persona puede verse afectado por sus hábitos de sueño.

Según el estudio, los que van a la cama muy tarde por la noche y duermen durante períodos relativamente cortos de tiempo son más propensos a luchar contra pensamientos negativos que otros.

Jacob Nota, uno de los científicos que realizaron el estudio, concluye que ir dormir en el momento adecuado puede ser una “intervención barata y fácilmente realizable para las personas que son molestadas por pensamientos intrusivos”.

Meredith Coles, otra experta que trabajó en la investigación, añade que si más estudios sugieren una relación entre el ritmo del sueño y los pensamientos negativos repetitivos, se podría “conducir un día a una nueva vía para el tratamiento de las personas con trastornos de internalización”.

Sin embargo, el profesor Jim Horne del Centro de Investigación del Sueño de la Universidad de Loughborough, miembro de la Sociedad Británica de Psicología, afirma que “Calidad y cantidad del sueño son una prueba de fuego del bienestar mental de uno mismo. No es probable que sólo con el tratamiento del sueño para tratar de mejorar los pensamientos negativos, éstos se puedan superar. Lo más probable es al revés, en el que la paz de la mente a la hora de dormir conlleva a dormir sin problemas “.

Fuente: British Psychological Society

 

El placebo i la psicoteràpia són millors que els antidepressius per tractar la depressió.

ikIrving Kirsch i el seu equip d’investigació han estat els artífexs d’una prometedora i provocadora línia d’investigació que ha posat en dubte l’eficàcia dels antidepressius i que ha revolucionat la interpretació dels resultats de la literatura científica en depressió, qüestionant seriosament els models de malaltia mental i la pràctica mèdica habitual, basada exclusivament en la intervenció farmacològica per a aquest tipus de pacients (per a més informació veure: Irving Kirsch i la caiguda del mite dels antidepressius).

Infocop ha realitzat, juntament amb la SEPCyS, una entrevista a aquest conegut psicòleg, qui reflexiona sobre les últimes troballes en aquest camp i la seva repercussió en la pràctica clínica.

Infocop: Què el va portar a estudiar els antidepressius i l’efecte placebo?

Irving Kirsch: Sent encara estudiant de grau de psicologia, em vaig quedar fascinat en veure com les creences i expectatives de les persones influïen en la seva experiència. Estava convençut que els efectes d’acte-confirmació de les expectatives eren centrals per als efectes de la teràpia de comportament i vaig ser capaç de confirmar empíricament a través d’estudis controlats. Llavors vaig començar a investigar sobre l’efecte placebo. El meu primer metaanàlisi sobre els antidepressius tenia com a veritable objectiu investigar l’efecte placebo. En veure els resultats em va sorprendre comprovar el poc efecte que tenia el fàrmac (per exemple, en comparar les diferències de subministrar un fàrmac i un placebo). No va ser fins aquell moment que vaig començar a centrar-me en la investigació sobre l’eficàcia dels antidepressius.

Infocop: Podria explicar-nos en què consisteix l’efecte placebo? Quin és la troballa més sorprenent que han trobat durant aquests anys d’investigació?

IK: L’efecte placebo és aquesta part de resposta que es produeix en subministrar un fàrmac (o davant de qualsevol altre tipus d’intervenció mèdica) que es deguda no a la seva composició química, sinó a les seves característiques psicològiques. La troballa més sorprenent en la literatura sobre el placebo és el nostre descobriment sobre que els placebos poden ser eficaços fins i tot quan se li assenyala al pacient que se li està donant un placebo, sempre que l’explicació que se li doni sobre que se li està subministrant un placebo es faci en un entorn terapèutic càlid.

Infocop: Llavors, són els antidepressius veritablement eficaços? Funcionen realment i fins a quin punt ho fan?

IK: Com a molt, els antidepressius tenen un efecte significatiu només per a una minoria dels pacients amb depressió als quals se’ls prescriuen fàrmacs, un 10-15% dels pacients amb depressió major. La resta de pacients, el millor que pot fer és prendre placebos, ja que produeixen pràcticament la mateixa millora però eviten els efectes secundaris i els riscos sobre la salut que produeixen els antidepressius.

Infocop: A la llum dels resultats de les teves investigacions, podria dir-se que la causa exclusiva de la depressió sigui un desequilibri químic en el cervell?

IK: Ara per ara, la teoria sobre el desequilibri químic en el cervell està el més a prop que una teoria pot estar en la ciència de ser invalidada per l’evidència. Aquí no m’estic únicament referint als resultats de les meves investigacions sinó als que han obtingut molts altres investigadors. Per posar un exemple, les persones amb depressió milloren per igual tant prenent Estimulants Selectius de la Recaptació de la Serotonina -ESRS- (fàrmacs que disminueixen la serotonina en el cervell) com prenent Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonina -ISRS- (fàrmacs que se suposa augmenten el nivell de serotonina).

SEPCyS: Si hi ha tantes intervencions diferents (medicació, placebo, tractament psicològic, esport, comprar una mascota, etc.), no hauríem, en primer lloc, qüestionar-nos la entitat del diagnòstic? És a dir, si hi ha un trastorn que pot “curar-se” amb qualsevol cosa que tingui credibilitat, ¿no serà que el que estem fent és manejar-nos amb pseudo-diagnòstics?

IK: Els diagnòstics per als trastorns psicològics s’enfronten, en general, a problemes. La depressió és una “situació” molt seriosa que pot ser que ni tan sols sigui una malaltia com a tal. Potser es tracti d’una reacció normal enfront de circumstàncies de la vida o sigui un senyal que la persona necessita canviar aspectes importants de la seva vida.

SEPCyS: Podria considerar-se la depressió com un comportament adaptatiu davant l’ambient actual en què vivim -el suposat món desenvolupat?

IK: Si s’utilitza com un senyal que alguna cosa no va bé, que pugui conduir a la persona a realitzar canvis necessaris en la seva vida, per descomptat pot ser adaptativa. No obstant això, la seva alta prevalença també està associada a factors externs sobre els quals les persones poden tenir poc control. Sabem, per exemple, que la depressió està associada amb dificultats econòmiques i amb discriminació. Prevenir la depressió exigeix canvis socials i econòmics molt amplis, així com intervencions individuals com la psicoteràpia.

Infocop: Quines implicacions tenen aquestes troballes tant per a la investigació com per a la pràctica clínica?

IK: Els antidepressius no haurien de ser un tractament d’elecció en la depressió. En el seu lloc, s’haurien de fer en primer lloc tractaments com l’exercici físic i la psicoteràpia. Si es fa finalment necessari utilitzar antidepressius, s’haurien de fer servir únicament com a últim recurs només quan la resta de tractaments no hagin funcionat. Pel que fa a la investigació, haurien de posar-fons a disposició de la investigació per a una millor avaluació dels tractaments no farmacològics dirigits a la depressió.

SEPCyS: Les seves investigacions han creat certa polèmica en diferents sectors, com la indústria farmacèutica o el lobby mèdic. ¿Què opina de l’impacte dels seus estudis i de la reacció de l’Associació Americana de Psiquiatria?

El 1998, quan juntament amb Guy Sapirstein informem per primera vegada que la major part dels resultats dels antidepressius s’explica per l’efecte placebo, la reacció va ser d’incredulitat i els nostres resultats van ser ignorats. Resulta gratificant comprovar que cada vegada més persones s’estan prenent aquestes troballes de debò i que estan començant a tenir un impacte en la pràctica clínica, almenys al Regne Unit. Per descomptat, els psiquiatres es resisteixen a aquests resultats; el seu mitjà de vida i el seu quefer professional estan lligats a la prescripció de medicaments psicotròpics, especialment antidepressius.

Infocop: En els últims anys, aquests resultats han estat replicats per altres investigadors. No obstant això, pensa que els resultats han tingut un impacte suficient en la pràctica clínica diària? Podria explicar-ho?

Canviar la pràctica mèdica és un procés lent. Els metges encara s’inclinen ràpidament a prescriure antidepressius als pacients que estan lleugerament deprimits, sense explorar altres vies alternatives. Al Regne Unit, ho segueixen fent tot i que les directrius de tractament oficials indiquen el contrari.

SEPCyS: En comparació amb el grau de suport empíric que es deriva dels estudis sobre antidepressius, com valora l’evidència empírica sobre els tractaments psicològics?

A curt termini, els resultats de la psicoteràpia són els mateixos que els dels antidepressius, però, els resultats a llarg termini dels tractaments psicològics són considerablement millors. La teràpia cognitiu-conductual ha demostrat que pot reduir el risc de recaiguda durant sis anys. D’altra banda, la psicoteràpia no comporta els riscos per a la salut associats als antidepressius, entre ells la disfunció sexual i el risc de mortalitat. És per aquest motiu, que els tractaments psicològics han de ser el tractament d’elecció. En el cas que es fessin servir els fàrmacs de forma absoluta, s’haurien d’emprar com a últim recurs, només quan altres mètodes menys invasius han fallat.

SEPCyS: Tenint en compte l’actual context de crisi econòmica, ¿pensa que el model de salut mental que impera, basat en la prescripció de medicació des dels serveis d’Atenció Primària i les Unitats d’Atenció Especialitzada en salut mental és eficaç i sostenible?

Les avaluacions sobre costos / beneficis posen en evidència que proporcionar psicoteràpia cognitiva i conductual per a la depressió és més barat a llarg termini que receptar fàrmacs. Això es deu al fet que aquestes teràpies són breus – no més de 15 a 20 sessions, i els seus efectes es mantenen en el temps -. En contrast, la taxa de recaiguda és molt més gran quan les persones deixen de prendre els antidepressius. De tal manera que per evitar que els pacients recaiguin s’ha de mantenir la medicació durant anys. Això és el que fa que, a llarg termini, el tractament farmacològic resulti més car que la psicoteràpia.

SEPCyS: D’acord a aquestes dades, quin hauria de ser el paper del psicòleg en el sistema de salut mental?

Els psicòlegs poden fer teràpia i / o actuar supervisant la provisió d’aquesta teràpia per altres professionals de la salut mental. Aquest enfocament inicial resulta molt millor que la medicació per tractar la depressió.

Infocop: Al setembre de 2012, la revista Nature va publicar un editorial en què denuncia que el suport i finançament que rep la investigació en psicologia és escandalosament baix. A la seva manera de veure, ¿a què es deu aquesta situació?

No hi ha grans companyies que puguin treure profit d’aquestes investigacions psicològiques i, per tant, que estiguin disposades a finançar aquests estudis.

Font i foto: Infocop

Deixar vagar la ment ens fa infeliços

Les menjada dollapersones passem al voltant del 46,9% de les nostres hores de vigília pensant en coses diferents de les que estem fent, i aquest “somiar despert” normalment ens fa infeliços, segons revela un estudi realitzat per la Universitat de Harvard i publicat a la revista Science.

A diferència d’altres animals, els éssers humans dediquem molt temps a pensar en esdeveniments que van tenir lloc en el passat, que podrien succeir en el futur o fins i tot imaginant successos que mai passaran. I aquest sembla ser un mode de funcionament habitual del cervell. “Una ment humana és una ment que vaga, i una ment que vaga és una ment infeliç”, asseguren Matthew A. Killingsworth and Daniel T. Gilbert. “La capacitat humana de pensar en alguna cosa que no està succeint en el present és un èxit cognitiu que té un alt cost emocional”, afegeixen.

Per dur a terme el seu estudi, els científics van desenvolupar una aplicació per a iPhone (disponible a http://www.trackyourhappiness.org/) i van contactar amb més de 2000 voluntaris per conèixer en cada moment on eren, què feien, en què pensaven i el grau de felicitat que experimentaven en cada moment. D’aquesta manera van aconseguir reunir una gran base de dades en temps real sobre els pensaments, sentiments i accions d’una àmplia gamma de persones, a les que l’aplicació formulava una sèrie de preguntes de forma aleatòria al llarg del dia. Les dades obtingudes revelen que, de mitjana, els participants dedicaven prop de la meitat del seu temps lliure a deixar vagar la seva ment, excepte quan practicaven sexe. I que eren més feliços fent exercici o conversant que descansant, treballant o fent servir un ordinador.

Resum de la investigació en pdf (en anglès): www.wjh.harvard.edu

Article d’Elena Sanz. en espanyol a Muy Interesante:

El bizcocho de marihuana: receta para disfrutarlo.

bizcocho-de-mariaLa vida que la mayoría de personas vive está llena de trampas mentales. Una de las principales trampas es el miedo. En gran medida sentimos miedo a cosas, situaciones o experiencias que no están sucediendo en el mismo momento que se siente esta emoción. Es decir, que la mayoría de las veces se siente miedo (o rabia o cualquier otra emoción) por anticipar una situación (proyección al futuro), o por pensar en una situación del pasado no resuelta. Esto es, que aquí y ahora se tiene una emoción o un sentimiento por algo que no está existiendo ni aquí ni ahora.

Las personas atentas responderán algo así como “claro, si lo imagino y lo pienso, entonces lo siento y lo noto”. Aquí radica la clave del sufrimiento, la angustia y la ansiedad permanente ( y de muchos malos entendidos y discusiones): cuando el pensar e imaginar situaciones determinadas nos desconecta del momento presente, nos suele llevar a vivir situaciones poco agradables. Si el miedo a “algo” nos paraliza y dejamos de actuar temiendo algo horrible que pueda suceder, difícilmente podemos avanzar.

Por ello, a menudo recomiendo, en algunas situaciones que quedan bloqueadas por emociones como el miedo, usar el método científico básico: plantear una hipótesis y realizar pruebas para refutarla (demostrar que es falsa).

Planteo esta reflexión tras la experiencia que me relató un conocido. Este chico llevaba 4 meses saliendo con su novia. Al estar al inicio de la relación, la prudencia y falta de confianza estaban a la orden del día.

El tema es que a la novia la operaron de un brazo y pasó una semana convaleciente en casa. El chico pensó que, para ayudar a calmar el dolor y pasar un rato divertido, cocinaría un bizcocho de marihuana para, el fin de semana, compartirlo con la novia. Pero entonces surgieron las dudas: ¿Le hará gracia la propuesta?, ¿Pensará que soy un drogadicto? , ¿Cómo reaccionará ante tal oferta?, ¿Cómo reaccionaré yo según la reacción que ella haga?, ¿ le hará efecto? ¿Le sentará bien?

Había cocinado un viernes por la tarde un bizcocho de marihuana para calmar el dolor de su pareja y pasar un buen rato juntos, y se pasó casi todo fin de semana angustiado, ansioso y preocupado por la supuesta respuesta de su pareja. En vez de preguntar, se interrumpía el deseo pensando.

Para las personas con tendencia al bloqueo, este tipo de reacción mental (o rayada mental) es muy habitual. El motivo es lo de menos (puede ser el bizcocho de marihuana, alguna experiencia del pasado de dudosa ética, prácticas sexuales que rompan la rutina, o cualquier otro asunto que genere inseguridad o vergüenza de ser planteada).

En el caso planteado, el miedo y la anticipación de un supuesto futuro que él no podía controlar, convirtieron al buen bizcocho en un mal rollo. He aquí la paradoja.

Por eso es necesaria, en muchas situaciones cotidianas, la actitud que se toma con el método científico: plantear una hipótesis y probar de refutarla. Es una forma práctica de salir de círculos neuróticos. En este caso, la simple pregunta de “¿Has probado alguna vez la marihuana? o ¿Qué te parecería si cocino un bizcocho analgésico? habría permitido al cocinero conocer el punto de vista de su novia y valorar la conveniencia de ir a comprar los ingredientes.  Ahora bien, si esto fuese tan fácil todo el mundo lo haría (y los psicólogos tendríamos menos trabajo).

Qué lo impide? Depende de cada persona en particular; prefiero no entrar en generalismos. En este caso, el miedo al rechazo, el miedo a dar una mala imagen y el miedo a ser juzgado, entre otros, impedía plantear una cuestión básica en el entendimiento de dos personas.

Así pues, la clave para romper los círculos viciosos está, no tanto en saber qué se tiene que hacer, sino en darse cuenta de qué no lo permite hacer (¿qué me impide preguntarle esto o aquello?). A fin de cuentas, vale la pena pararse un momento y darse cuenta de qué produce más tranquilidad: saber la verdad y actuar conscientemente a partir de ella, o darle vueltas mentales y emocionales a situaciones que podrían pasar pero son simples “y si” sin comprobar.

La receta para disfrutar del bizcocho, del tipo que sea, pasa, entonces, por vivir el presente, satisfacer nuestras necesidades (incluso las mentales) teniendo en cuenta la de los demás, y preguntar, preguntar y preguntar para vivir desde la verdad. ¡Buen provecho!

© Xavier Oñate Pujol 2014

Americans are obsessed with parenting advice. So why are our kids so miserable?

Americans are obsessed with paconsells per a paresrenting advice. Bloggers, magazines, whole Web sites urge us to do more. Or less. Be more Chinese, they implore. Or more French.

But despite this constant flow of advice, we have very little idea how to make kids happy. Quantitative measures show that American children are among the most miserable in the developed world, and there’s a growing gap between our kids and those in other nations. America’s teens “trail much of the world on measures of school achievement, but are among the world leaders in violence, unwanted pregnancy, STDs, abortion, binge drinking, marijuana use, obesity, and unhappiness,” according to adolescence scholar Larry Steinberg.

At their core, a country’s policies and practices are driven by belief systems. And while other developed countries are taking a supportive attitude toward their future citizens, America seems mired in the ancient, dehumanizing beliefs about children that will continue to hold our kids back, and eventually the country as well.

For most of human history, there was no time of life known as “childhood.” Children simply went from being immature humans to being miniature adults as soon as they could dress, feed, and toilet themselves. They were considered sub-human: depraved, filled with the devil, incapable of feelings like fear, pain, or terror. As a result, child maltreatment was the norm, perfectly legal and widely practiced. Infanticide was widespread, and children were “civilized” with force—regular beatings, physical and emotional violence.

There was a revolutionary shift in the treatment of children during the Age of Enlightenment. Philosopher John Locke argued that a child was a “tabula rasa,” a blank slate upon which the environment etched the form. Jean-Jacques Rousseau said children were inherently good, and if protected and treated with kindness they would naturally flourish.

Reforms in education and parenting followed, and between the 18th and mid-20th centuries, education and parenting shifted in Western countries from subjugation to “socializing”—less conquering of the will, more guiding and teaching. Children were increasingly seen as precious and sacred.

The past century has brought some protections and rights to children in recognition of their vulnerable developing status, including limits on labor, outlawed infanticide, protection from abuse, and mandatory education. But echoes of these earliest beliefs still haunt American policies and practices today.

Take, for example, the American value on the sanctity of the family. America and Somalia are the only countries in the UN that have refused to ratify the UN Convention on the Rights of the Child, an agreement that ensures children’s basic rights, and urges states to place children’s needs at the center of policy-making. Protesting a “nanny state,” American conservatives have blocked ratification, objecting to government intrusion into their family autonomy and fearing that children’s rights might trump those of adults.

A similar objection is raised when it comes to spanking. Recently, Minnesota Vikings player Adrian Peterson made the news for “disciplining” his 4-year-old son with a tree branch, injuring the child’s back, thighs, and a testicle. In spite of research that shows that spanking is ineffective as a disciplinary method and can harm children’s future health and well-being, Peterson is, in fact, among the majority of Americans: At least three-quarters of families still approve of spanking and have spanked their children at least once; and corporal punishment is still legal in 19 states. Other countries, though—43 so far, in Europe, Latin America, and Africa—have stepped up to protect children by banning spanking and corporal punishment. America clings to the sanctity of parents’ right to determine the fate of their own children, including the right to hit them.

Secondly, we seem unfazed by the current level of violence against children. Since 1963, 166,500 children have been killed by guns. That’s more than the number of American soldiers killed in action abroad in the Vietnam, Afghanistan, and Iraq wars combined. American children are 17 times more likely to be killed by a gun than children in 25 other rich countries combined. There have been 74 school shootings since Newtown, when politicians promised never again.

Congress passed a federal law on child protection in 1974, yet a quarter of children are still traumatized in their own home. Research shows that trauma disrupts children’s brain development and impairs their later health and well-being. And America’s bullying rates stubbornly remain in the top third among developed countries. Even our infant mortality rates are among the highest in the developed world—only Slovakia, Latvia, and Romania are worse.

Current research shows that when we engage constructively with children’s feelings, they have better psychological health, better relationships, and higher achievement.

But instead, we drug our kids and teens. According to Steinberg, though ADHD rates are roughly similar around the world, he says, Americans use 75 percent of the all ADHD medication taken on the planet. We are fourth from the bottom in educational attainment among developed countries. Other countries treat the psychosocial context of the child, offering therapy and working with the families.  Or we punish or expel children from school—preschoolers are being expelled in record numbers, and zero tolerance programs are reducing children’s educational achievement, increasing their contact with the criminal justice system, and failing to improve schools overall. Almost two-thirds of our high schools have armed security guards.

Research shows that children come into the world with a positive bias—they are prepared to be empathic and show kind behaviors toward others as soon as they are able to—but we are squandering that potential. UNICEF ranks American children 26th out of 29 rich countries on overall measures of well-being, and American kids rate themselves in the bottom quartile on measures of happiness. Our teens are more stressed than adults and feel less supported than teens in other countries. One study found that teens today are five times more likely to meet the cutoff for significant psychopathology than teens were 75 years ago, using the same measure of psychological health. Youth suicide attempts are more frequent here than in most other countries, resulting in about 4,600 deaths a year.

Of course, many American individuals and organizations work hard on behalf of children’s well-being. But it’s not enough. Developmental scientists now believe that child outcome depends upon how well the goals of the larger environment—from families to neighborhoods, to culture and the economy—align to support their development.

Other countries are moving on with progressive attitudes and policies, cultivating the best in their future citizens and economic producers. They provide preventative health services, invest in early childhood education, support parents to stay home with newborns and sick kids, offer free education, and protect children from known risks, to name a few. Meanwhile, American attitudes depress our kids well below our international competitors on many crucial measures.

Nelson Mandela said, “There can be no keener revelation of a society’s soul than the way in which it treats its children.” It’s time for America to take a hard look at its own soul.

The Washington Post

La diferència entre l’arrogància i l’autoestima

Potenciar la nostra autoestima quan és baixa és important per a la nostra salut emocional, la nostra felicitat i fins i tot per a la nostra satisfacció en les relacions. Però, què distingeix a les persones que senten confiança i orgull sa, d’aquelles altres que són jactancioses i arrogants?

Guy Winch, psicòleg nord-americà, distingeix entre dos tipus d’orgull. L’orgull genuí sorgeix quan ens sentim bé amb nosaltres mateixos, confiats i productius, i es relaciona amb trets de personalitat socialment desitjables, com ara ser agradable, conscienciat, i emocionalment estable.

L’orgull arrogant tendeix a involucrar l’egoisme i la prepotència, i es relaciona amb trets socialment indesitjables com ser desagradable, agressiu, tenir una baixa o fràgil autoestima i ser propens a la vergonya.

Les persones que busquen millorar la seva autoestima ho fan essencialment per a generar sentiments d’autèntic orgull enlloc d’ orgull arrogant. La bona notícia és que l’orgull autèntic i l’arrogant no estan en el mateix continu, ja que representen dues facetes diferents d’orgull.

Les persones no passen de ser insegures a ser arrogants, llevat que fossin egoistes, egocèntrics i agressius des del principi. En altres paraules, la raó per la qual una persona pot estar segura que no desenvolupi un orgull arrogant és exactament perquè està preocupat de que passi. La seva preocupació indica escrupolositat i agradabilitat, els trets associats amb autèntic orgull, l’orgull no arrogant.

En un estudi recent, els participants van ser capaços de distingir entre mostres de confiança i els estats que s’aconsegueixen a través de l’esforç i les habilitats socialment valorades (esforços que ofereixin un prestigi personal) i l’estatus adquirit a través de la intimidació i l’agressió (de permetre un predomini personal en lloc de prestigi). L’estudi també va trobar que les persones que mostren autèntic orgull eren percebuts com més agradable que els que mostren un orgull arrogant.

En altres paraules, la gent en general pot distingir entre la confiança i les bones intencions, i l’arrogància i les intencions egoistes.

FAQ del Taller de Hombres

007a818Éstas son  algunas preguntas frecuentes sobre el Grupo de Hombres. Espero que os … gusten!

1- Para qué un Taller de Hombres, si ya puedo quedar con los amigos en el bar?
Salir con la bici el sábado por la mañana con los amigos, quedar con los colegas para hablar de coches, mujeres y fútbol, ir a “cazar” chatis a la discoteca, arreglar el jardín, la moto o la maqueta de trenes en miniatura, son actividades clásicamente masculinas (en función de la edad unas más que otras) y que a muchos hombres les satisface y sienten que están en el lugar que les corresponde; y además no supone ningún problema para las personas que viven cerca de ellos. Fantástico!

Hay otros que también lo hacen (no necesariamente todos los ejemplos mencionados) pero tienen un sentimiento de desubicación, de superficialidad, o se encuentran con que el entorno no los acompaña, digamos, demasiado.

El clásico de que “a la mujer no hay quien la entienda” está en boca de todos, pero la pregunta clave está en si los hombres nos entendemos a nosotros mismos. Dejando de lado los misóginos, ermitaños o monjes de clausura, el resto de hombres no tenemos elección a la hora de tener que relacionarnos entre nosotros, con las chicas, con las madres, con las mujeres, con los hijos, o incluso con los hijos de la pareja frutos de otro hombre!

La experiencia y necesidades de un hombre de 23 años no son, evidentemente, las mismas que las de un hombre de 59, pero lo interesante de este tipo de talleres es que todos tenemos cabida, porque es un taller dirigido a la esencia, a la comprensión de las bases de lo femenino y de lo masculino, aplicables tanto para los mayores como para los más jóvenes. Así, con unos fundamentos sólidos, con una comprensión clara y con un sentimiento de ubicación firme como hombre, la relación con lo femenino y con lo masculino se puede dar de una forma más fluida, eficiente y generativa.

El valor añadido está en que en este espacio podemos comunicarnos genuinamente con otros hombres, sin pretender aparentar lo que no es, desde el corazón y también desde la autoridad interna. Es precisamente el apoyo entre hombres lo que nos permite recuperar fuerza masculina para estar en el lugar que nos corresponde en relación con lo femenino.

La vida cambia cuando vamos cambiando el punto de vista con la que nos la miramos. Este Grupo de Hombres es un granito de arena más en este “cambio de punto de vista”, en este proceso de autoconocimiento.

2- Soy de Barcelona y Granollers se me hace lejos …
Granollers está a 25 minutos en coche de Barcelona, el tiempo que se tarda de ir del Barrio de Gracia en el Camp Nou en Metro. Es un taller de un día entero, por lo que el tiempo de desplazamiento (incluso si se hace en transporte público, que son alrededor de 40 minutos en tren y 10 minutos andando) es la parte más pequeña. La experiencia lo vale!

3- Siete horas de taller … no se hace largo?
Precisamente lo que caracteriza un taller es que es práctico y participativo. Hay una parte teórica, evidentemente, pero en ningún caso se trata de un seminario o de una ponencia. Se trata de una experiencia dinámica, que respeta los ritmos de cada uno y en el que la vivencia, además de hacerse en la cabeza, también se hace en el cuerpo. Aparte de la pausa para comer, también hay espacios de descanso durante la mañana y la tarde. Entre domingo y el domingo se dejan unas semanas de “descanso” para integrar la experiencia y comprobar en el día a día los efectos del proceso.

4- Me inquieta tener que hablar con gente que no conozco de temas que me incomodan (infancia, relación con los padres, la frecuencia sexual con la pareja…)
Con este tipo de trabajo, el respeto a la intimidad y al ritmo de cada uno está por encima de todo. Cada uno aporta lo que quiere y necesita. Suele ocurrir que en trabajos en grupo descubrimos que no somos los únicos con un problema determinado, que hay otros como nosotros, y eso nos aligera el peso de la soledad, habitual en los hombres.

El hecho de que sean tres jornadas permite que el sentimiento de confianza, de empatía, de apoyo y sobre todo de complicidad sincera se consolide en el grupo.

5- Hay que pagar todo de golpe o se puede pagar domingo a domingo?
Se paga en tres tandas. Se puede asistir al primer domingo para conocer el trabajo propuesto (en la web se explica cómo hacer la inscripción). A los participantes que quieran hacer el segundo taller sí se les requiere compromiso también para hacer el tercero, para permitir que la fuerza del grupo de hombres se integre y en beneficie el proceso personal de cada uno.

6- ¿Dónde se realiza el taller? No es la consulta de Xavier?
Por una cuestión de espacio en mi despacho no se puede hacer este tipo de taller, por lo menos, con el número de participantes que queremos ser. El taller se realizará en el Centro Espaipertu, también en el centro de Granollers.
Espaipertu está en c / Marià Sans 19 de Granollers.

Recuerda que las fechas definitivas son el 23 de noviembre, 14 de diciembre y 11 de enero.

7- ¿Por qué el título este de “SER HOMBRE HOY”?
Porque ser hombre hoy (y pareja, y padre) no tiene nada que ver con lo que era ser hombre hace 50 años, que es de donde la mayoría de hombres de nuestra generación tenemos el modelo integrado (de hecho llevamos unos cuantos milenios de modelo patriarcal cargado a nuestras espaldas).

Durante el brainstorming para ponerle nombre al taller surgieron ideas como “Las Cenizas del Macho Ibérico”, o “Dr. Macho y Mr. Calzonazos “. Toma el que más te guste!!

Taller per a Homes

Cartell Ser Home Avui

ACCEDIU-HI PER AQUÍ:  http://VIUCREIX.COM/ca/taller/ser-home-avui

Sobre la masculinidad de hoy

Debate en La2 sobre la masculinidad, con Carles Ávila, Gemma Lienas y Óscar Guasch.

Entre los minutos 6:00 y 30:00

 

Disminuir la ansiedad con inteligencia emocional

re_centauryHas tenido alguna vez un ataque de ansiedad? Parece como si las paredes te encarcelásen. El corazón comienza a acelerarse, las manos sudan, la respiración se vuelve superficial y te das cuenta de la opresión en la garganta o la boca del estómago. Estos son algunos de los síntomas físicos que acompañan a la reacción emocional que llamamos ansiedad. En su forma más extrema, la reacción de ansiedad se transforma en un ataque de pánico, y eso es verdaderamente aterrador.

La ansiedad puede afectar a cualquier persona en algún momento de su vida, pero para muchas las reacciones de ansiedad son tan graves que en realidad acaban desarrollando una fobia a los ataques de pánico y la ansiedad, y el problema se intensifica aún más a medida que tienen más miedo de tener un ataque de ansiedad.

Según el psicólogo Estadounidense Peter Strong, hay una serie de principios que hay que tener muy presentes para gestionar la ansiedad con mayor eficacia.

Todas las reacciones emocionales son impulsadas por patrones repetitivos de pensamientos, basadas en creencias interiores sobre uno mismo y el entorno. Esto se conoce como “estructura cognitiva de la emoción”. Es el diálogo interno (popularmente llamado “rayada mental”) que te dices interiormente a ti mismo y que distorsiona completamente las percepciones de uno mismo y del mundo.

La Terapia Cognitiva (TCC) intenta ayudar a tomar conciencia de estas creencias tan arraigadas y los patrones de pensamiento negativo. Cuando descubres este diálogo interno negativo el terapeuta puede empezar a ayudar a cambiar estas creencias y patrones de pensamiento en una forma más positiva y basada en la realidad, evitando crear miedos irracionales.

Este es un primer paso muy efectivo hacia el éxito de la gestión de la ansiedad. Sin embargo, hay algo aún más fundamental que debe hacerse y que se enseña durante la terapia de atención plena: Cambiar tu relación con los propios pensamientos.

Sabías que Tú no eres tu mente?

Tú no eres tus pensamientos ni las emociones que éstos generan. Los pensamientos y emociones están en nosotros, pero no son nosotros. Desgraciadamente nuestra costumbre es identificarnos ciegamente con nuestros pensamientos y creencias y otras formaciones mentales que surgen debido a creernos que somos lo que pensamos y sentimos. A menudo, esto se describe en la psicología budista como estar “hechizado” por las formas de pensamiento que surgen del hábito. La mente te lanza literalmente un hechizo que te convierten en el pensamiento o la emoción que aparece. En la teoría de la atención plena, de esto se le llama identificación con los pensamientos. Por sí mismos, los pensamientos y las creencias no tienen ningún poder si no te identificas ciegamente con ellos y evitas caer bajo su “hechizo”.

La atención o conciencia plena nos permite romper el hábito de la identificación. Si surge un pensamiento generador de ansiedad, aprendemos a reconocerlo, conscienciarlo, pero evitando convertirnos en él. Aprendemos a sostener el pensamiento o la emoción conscientemente tal como es, sin reaccionar descontroladamente a él. Porqué si reaccionas a ese pensamiento o emoción de miedo, sin darte cuenta la alimentas y lo haces más grande y fuerte.

Paradójicamente, si no reaccionas al pensamiento o sentimiento de miedo, éste no tiene de qué alimentarse, por lo que empieza a perder fuerza y poder, iniciando su proceso de auto-disolución. Ninguna emoción puede sostenerse por sí misma sin que la alimentes a través de la identificación con ella y la posterior reacción mental.

La práctica de esta actitud ante los miedos y ansiedades que puedas tener no sólo te permiten experimentar estados de mucha más paz interior, sino también conectarte con tu poder interno y la confianza en ti misma y la vida.

Fuente

Older posts