Psicologia a Granollers i Barcelona

Blog de Xavier Oñate. Web professional a www.viucreix.com

Author: Xavier Oñate Pujol (page 1 of 2)

El perverso narcisista en el eneagrama

eneatipos eneagramaAprendiz de lo segundo y un poco más aprendido de lo primero, uno de mis intereses en los últimos meses ha sido el de cómo y donde encajar al perverso narcisista en el eneagrama. ¿Es un E8, un E6, un E2? Consciente de que mi conocimiento es limitado, pienso que lo mejor que puedo hacer es aportar una semilla a la comunidad, para que con la experiencia y conocimiento de otras personas, ésta germine, crezca y -me gustaría- dé frutos de los que nos alimentemos todos.

Para los que aún no lo conozcan, el eneagrama es un sistema de clasificación de 9 tipos básicos de personalidad, con 3 subtipos cada uno, y sus interrelaciones. Claudio Naranjo, a través de Oscar Ichazo, es quien ha realizado un trabajo más profundo en el conocimiento y difusión de este sistema taxonómico. <<Este mapa dinámico e interactivo muestra la forma básica que tenemos de percibir y organizar la realidad; la forma como vemos la vida. No es una colección de rasgos sino que alumbra aquello que está en la raíz del propio estilo, a las estrategias internas que gobiernan y dirigen nuestros actos; nuestros miedos y deseos más profundos”>>(1).

Y para los que tampoco lo conozcan, el Perverso Narcisista es un “maltratador de guante blanco” (definición de cosecha propia) o un “Santo maltratador Inmaculado (tomada de la periodista Mireia Suero). Lobo con piel de cordero, se trata de una persona encantadora, amable y atenta de cara a los demás (y contigo, al comienzo de la relación) pero que en un momento dado (normalmente cuando no satisfaces su ego) pasa a mostrar su “alter ego”, su cara más cruel e insensible: tergiversa la realidad, te miente, engaña, manipula, menosprecia, acusa, culpabiliza, desacredita… y ejerce un abuso de poder por la confianza que previamente le habías dado. Después de encantarte (hipnotizarte) y atarte, pasa a destruirte para alimentar su narciso.

Partiendo del excelente trabajo de Jean-Charles Bouchoux (2) en su libro “Los perversos narcisistas” Ed. Arpa, y previamente del psicoanalista J-P Racamier, podemos comprender que la perversión narcisista en un mecanismo psíquico de defensa que consiste, muy resumidamente, en volver loca a la víctima para evitar la propia locura. Desprecia a su víctima, la desacredita y le hace creer que lo que sus sentidos perciben es erróneo; la culpa de forma exclusiva de los problemas que tienen negando cualquier responsabilidad sobre ellos (o como mucho se justifica) y atribuye toda la maldad a su víctima. De este modo, el PN queda limpio y sin cargo de conciencia. Es un maltrato que no deja rastro físico, pero es devastador a nivel emocional y psicológico.

Pues bien, ¿en qué eneatipo encaja un perverso narcisista? A día de hoy, la conclusión a la que he llegado es que puede encajar en varios de ellos, y pienso que posiblemente lo haga en casi todos (el E9 es el que podría quedar fuera). Porque la perversión narcisista, hasta donde hoy sé, no es una “personalidad, sino un ajuste (bastante desajustado, ciertamente) para preservar la integridad psíquica del “yo”, por lo que esta defensa se puede desarrollar sobre varios tipos de personalidad. Este mecanismo de defensa es un intento de “ser alguien” haciendo que su víctima “no sea nadie”. Dado que la autoestima del PN está por los suelos, a pesar de las apariencias de ser alguien imprescindible (como buen narcisista), necesita sentir y constatar que “vale algo”, y lo hace fagocitando a otro/a que vale ese “algo” (su víctima) haciéndole creer que “no vale” nada, si no es gracias a él/ella.

A continuación expongo características de algunos eneatipos (o sus subtipos), extraídos de libros y páginas web, que reflejan características que se manifiestan en la perversión narcisista. Estaré encantado de recibir opiniones constructivas, experiencias personales, ampliación de información, así como aportaciones sobre otros eneatipos.

Comenzamos por el Eneatipo 7, la Gula:
<<Aunque tocado por el sentimiento de culpa, trata de escaparse distrayendo la atención del otro (y la propia) de sus fechorías. Las armas que utiliza para encantar y obtener el perdón y la aprobación del otro son la astucia y la seducción (la autoindulgencia es su fijación). Se complace de sus logros, confundiendo la astucia con la inteligencia. Hacer que el otro caiga en sus redes le devuelve una valoración narcisista de sí; no está interesado en conocer el sentimiento real del otro; su búsqueda constante es el sentimiento de satisfacción producto de sus propias habilidades.>> (3)

<<Es un hábil manipulador de las palabras, sobrepasando sinuosamente los límites de su conocimiento, seduciendo mediante su intelecto ya que tienen tendencia a convertirse en maestros al instante sin ni siquiera haber forjado una base.
Se lo podría comparar con un “Encantador de Serpientes”: a los charlatanes les gusta influir sobre los demás mediante el consejo, manipulan a través de las palabras, ponen “trampas” a la gente y hacen que esta lleve a cabo los proyectos del persuasor.
El Siete es el Eneatipo más narcisista del Eneagrama: si bien se dice que tanto el Tres y en menor medida el Dos son Narcicistas, el Siete les gana a estos dos Eneatipos por varios cuerpos. Son también los más difíciles de tocar espiritualmente, ya que se han creado una estructura de ego que parece a sus ojos ser un estado iluminado.
Tienden a ser muy exigentes: cuanto mayor es su ansiedad más im­pacientes se muestran con los demás y consigo mismos; nada ocurre con la suficiente rapidez, nada satisface sus necesidades. Mantenerse en movimiento significa rechazar el sentimiento de culpa y no lamentar sus actos. Por lo general, no desean herir a nadie, pero sus defensas les hacen difícil reconocer el dolor que causan, o darse cuenta de que lo causan. Impulsiva y ciegamente, van tras cualquier cosa que les prometa satisfacción inmediata, sin considerar el precio de sus im­pulsos.
El Subtipo de Auto-Conservación es el más terrenal y más sexual. Se parece más al Ocho Social , pero no llegan a tener la visceralidad del Ocho, ya que los Siete son mentales. Para este Siete, la palabra clave es “Familia”, a nivel de “Clan”o “Ghetto”. Establecen una especie de vínculos “mafiosos” con la gente que aman. Protectores con su familia y sus amigos, los ven como una extensión de sí mismos. Son muy astutos y persuasivos, como el Zorro de las fábulas.
El Subtipo Social es el que menos parece Siete, ya que sacrifica su Gula en pos de un Ideal Social. Su pasión es el “sacrificio”. Quieren ser Santos y buenos. Necesitan ser vistos como niños buenos. Te viven hablando de sus sacrificios. Su Narcicismo esta más oculto. Son más generosos y serviciales que los otros Siete. Astuto con cara de “chico bueno”, siempre consigue lo que quiere.>> (4)

Vistas estas descripciones, parece que un Eneatipo 7 en su peor estado encajaría en el perfil que estamos tratando. Aún así, continuaremos con el Eneatipo 2, el Orgullo. La descripción de transformación a la luz del eneagrama que hace Paolo Baiocchi en “27 personajes en busca del Ser” de C. Naranjo, me ha resultado muy reveladora. Refleja aquellas personas que necesitan ser necesitadas y que, si no lo consiguen, podrían hacérselo pagar muy caro a su víctima.

<<La construcción de una imagen de sí luminosa y exaltada debe ser alimentada por la necesidad de ser amado y adorado por el otro. Su orgullo necesita que el otro le considere indispensable e insustituible, sin tener conciencia de en qué medida, en realidad, es él mismo quien depende del otro. […] En su familia, el niño E2 ha sido fuente de alegría y plenitud. Tuvo, a menudo, el rol de aliviar dolores o carencias, e iluminar las sombras de la familia. Este  rol tan difícil no representó para él un reconocimiento auténtico o un valor, sino que fue la única forma que encontró para ser visto, pero se convirtió en una masiva defensa contra el dolor por la humillación de haber sido usado. La gran satisfacción narcisista de ser “la luz de los ojos de mamá” para los niños, o de papá para las niñas, se paga con la imposibilidad de cumplir un rol propio.
[…] Se podría definir al E2 como un “especialista del enamoramiento”, situación que hace que se sienta vivo. No puede evitar conquistar personas y territorios […]. Estar en el centro de la atención, o bien ocupar un lugar privilegiado le da la seguridad de que no será abandonado.>> (Naranjo Op. Cit.)

<<Un 2 social necesita ser alguien, y para poder ser alguien necesita utilizar más su mente. Al tratarse de una persona que quiere ser importante para poder alimentar su orgullo, debe ser capaz de seducir al entorno social, volviéndose un seductor de grupos, un ser distinguido. […]
El 2 social se sitúa por encima de sus padres de una manera no autoritaria, sino ambivalente. Por una parte adopta el rol de autoridad, por la otra quiere adquirir de la autoridad todo el poder para brillar. […] A nivel psiquiátrico, cuando un dos social entra en una crisis psicótica suele ocurrir que delira en un sentido maníaco creyendo frecuentemente -por lo menos en nuestra cultura- que es la reencarnación de Jesucristo […] caracterizada por la pseudogenerosidad, por la idealización interior del cariño y por un sentimiento de superioridad. […] Normalmente, ocurre una colusión incestuosa con el padre. En numerosos casos, la madre suele estar deprimida o es abandonadora o infantil, y requiere del hijo que ejerza un rol genitorial, mientras que el padre pone al hijo en un rol de paridad o de superioridad. Este desorden inicial, que persiste también en la vida adulta, crea un problema de límites y de falta de claridad en los roles. Así, el dos social se relaciona en modo poco claro con las personas, portándose amistosamente y luego poniéndose arriba como figura de contención, o a veces pidiendo también ser contenido. En este caso es necesario desarrollar con el dos social mucha claridad en relación a la definición de los roles, prestando especial atención al respeto de los límites.
El dos social muestra un narcisismo basado en la competición territorial y sexual. La necesidad de distinguirse y conquistar en estos ámbitos es la consecuencia de un desplazamiento de la autoestima afectiva hacia la autoestima territorial. […]
Un importante cambio terapéutico en el dos social ocurre cuando deja de tratarse a sí mismo como un neurótico y comienza a notar el daño que es capaz de hacer a los demás: esto significa descubrir la propia naturaleza criminal […] Quien presenta una estructura de carácter criminal tiende a imponer sus propias reglas a los demás de forma implícita o explícita. Una estructura criminal con carácter agresivo se impone a través de la fuerza; quien, al revés, tiene un carácter manipulador, consigue el mismo objetivo gracias a instrumentos de control menos visibles. En relación con los demás la estructura criminal tiende a desequilibrar en favor propio la compensación entre dar y recibir. El cambio terapéutico para estas personas consiste en darse cuenta de cómo tienden a ocupar una posición de poder y de control sobre los otros y de cómo intentan sacar ventaja sobre los demás. […] A un dos social le sirve desarrollar el sentido de culpa […] Le sirve también dejar de encontrar buenas justificaciones para cada acto no ético cometido. Un cambio en este sentido consiste en desarrollar la capacidad de recibir críticas y desnudar sus motivaciones profundas.
Cada criminal -nos dice Perls- posee una vida secreta y una vida de cobertura, que muestra a los otros y que representa una cara social aprobable para evitar las penas de la ley. En las estructuras criminales existen toda una serie de intenciones escondidas, vividas en secreto e invisibles a los otros. La intención secreta del dos social consiste en hacerse adorar, en alcanzar el poder y el éxito individual. La fachada social, por el contrario, consiste en mostrarse cálidos y relacionales, dispuestos a ayudar en modo magnánimo y fiel. Un cambio importante consiste pues en hablar honestamente, revelando las propias intenciones egoístas, confesando las propias acciones no éticas y mostrando las propias partes de profunda vulnerabilidad. […]
Bajo una estructura narcisista como la del E2 social hay un organismo que sufre, sea a causa de las heridas y las emociones alteradas de la infancia, sea por la falta actual de conocimiento y satisfacción de las propias necesidades, debida a la inversión de casi toda la energía en mantener los procesos narcisistas. […] En cuanto a la conciencia, no al considera y no la ve en la medida en que no considera ni ve las necesidades y emociones de otras personas: el orgulloso tiene tan poco en cuenta el corazón de los demás como el suyo propio. […] Un ingrediente de esta estructura consiste en la tendencia a creer ciegamente en las propias ideas y mapas cognitivos, y enunciarlos con tal sentido de certeza y de verdad que se obtiene un efecto seductor poderoso con las personas débiles e inseguras. Otro modo de seducir consiste en disfrazar esta competición secreta de pseudocompasión. […] Toda la estructura narcisista del rasgo se funda sobre la negación de las emociones del otro […] de igual modo, también se le niegan al otro sus necesidades, que no aparecen como importantes en el teatro de la conciencia del individuo orgulloso.>> (Baiocchi, en Naranjo Op. Cit.)

Es posible que el E8 (la Lujuria) en un estado desintegrado sea el que manifiesta más comportamientos perversos y crueles. En la red he leído que el actual presidente de los Estados Unidos manifiesta este eneatipo. Es un hombre (y su equipo) despótico, que deslegitimiza, está cargado de prejuicios y clivajes, desacredita, niega lo que ha dicho,  se justifica, culpa a sus críticos de ser la causa de todos los males, se cree sin límites y pretende estar por encima de la Ley. Muchas de sus actitudes con aquellos que lo cuestionan son las que lleva a cabo un perverso narcisista con su víctima. Y las actitudes con aquellos que lo apoyan también: les dice lo que quieren oír, se presenta como salvador, cambia sus argumentos en función de lo que le conviene, etc.

<<El E8 no tiene capacidad empática. Considerando que no tiene contacto con sus emociones, el vínculo con los demás puede ser muy fuerte e intenso no porque sea sensible a las necesidades del otro, sino más bien porque está movido por la compulsión a defender a quien le pertenece. Debido a esta falta de empatía respecto de la relación afectiva (sentimental o de amistad), no tiene conciencia del modo en que llega a someter a sus allegados, y no se preocupa del juicio de los demás; toma contacto con la culpa con mucha dificultad. Es autónomo y, a menudo, despótico y prepotente. Su motivación no es mostrarse superior sino obtener la satisfacción de sus necesidades.>> (Naranjo Op. Cit.)

<<El Jefe o eneatipo 8, es una persona arrogante y lujuriosa que pretende en todos los casos, tener la razón. Habrá de imponerla a través de la humillación, el sarcasmo, la ironía y la intimidación, si fuese necesario. Es la personalidad que reza “la causa justifica los medios” lo cual significa que nada le detendrá con tarde obtener su propósito. Frente a la resistencia, defenderá con pasión su punto de vista. Una discusión es algo estimulante para él, por lo cual no la evita, por el contrario, la aviva en pos del desafío que significa demostrar su poder.
Temerario, toma lo que quiere.  Dominante, competitivo, intenso en todos los aspectos de su vida: trabajo, sexo, bebida, comida. Son Posesivos y territoriales: las cosas, las personas, las empresas (aun gubernamentales) les pertenecen.
Lamentablemente nuestro país, se ha convertido en una mata de eneatipos 8. Son los niños que crecen en medio de la violencia y mañana saldrán a cobrarle al mundo su falta de ternura y compasión hacia ellos. Es el líder sindicalista, es el líder barrial o el pandillero que genera admiración en sus observadores quienes prefieren copiarlo por la admiración que genera su poder y alcance económico, dada la carencia de mejores modelos a seguir. Es el niño que tiene que trabajar a destiempo, que sufre abuso de los mismos padres y al dormir su sensibilidad, se convierte en un adulto tiránico, agresivo, implacable que no siente culpa o remordimiento frente a sus actos.>> (5)

Y para acabar de matizar,  <<El 8 Subtipo Social, con su “amistad congraciadora”, es el que menos parece Ocho, ya que posee un manto de simpatía y amistad. Es el Lobo disfrazado de cordero. Son más idealistas, quieren conseguir cosas para un fin bueno, pero no reparan en los medios. Para ellos, “El fin justifica los medios”. Es el “Justiciero” del Eneagrama. Suelen manejarse con códigos de mafia: La pasión está puesta en la complicidad “yo estoy por ti y tú estás por mí”, para ellos la amistad equivale a una alianza de sangre cuya traición se paga con la muerte…Hacen un culto de la palabra “compadre”. Generalmente, se los ve más en la Politica, a diferencia del Ocho Conservación que se dedica más al mundo Corporativo.>>(6)

Con todo, iré ampliando la información (tengo interés por los E3 yE6) agradeciendo de antemano las aportaciones que hagan l@s lectores/as.

© Xavier Oñate Pujol Febrero 2017

Referencias:

(1) Psicoen.blogspot.com.es
(2) Bouxoux, J-C. Los perversos narcisistas. Arpa Editores.
(3) Naranjo, C. 27 personajes en busca del Ser. Ed. La Llave.
(4) PobreNiñoPijo (Tribulaciones de un 3 sexual)
(5) Kirssy Lorenzo
(6) PobreNiñoPijo
Imagen

Los perversos narcisistas. Entrevista a J-C Bouchoux.

Zensei. La Vida plena

haruchika-noguchi-portraitEl hombre no debe desertar de su vida.
Ha nacido,
y por ello le corresponde vivir la plenitud de su vida, ZENSEI.
Y, sin embargo, quien vive no es él.
La Naturaleza es la que en él vive.
La Vida emana del deseo de la Naturaleza
y, al cumplirlo, el hombre cumple con su propia naturaleza.
Vivir su vida es el único destino natural,
es el único camino humano.

El hombre no debe dejar de disfrutar de su vida
ni tampoco de cultivar incesantemente
el camino de zensei, la vida plena
porque es un ser consciente.
Sin embargo, cuando viene la muerte, tampoco debe temerla,
sino aceptarla y vivir su última hora tal cual es.
La vida humana no posee finalidad en sí misma,
sino en la Naturaleza.
La función del hombre no es otra que la de realizar su vida
y le visita la muerte cuando ha cesado esta función.
Existe la vida, y por tanto, la muerte.
Este es el deseo de la Naturaleza.
Debe ser respetado.

Vida y muerte no son dos, sino una.
El hombre vive porque sí:
éste es su camino, su finalidad, su misión.
Su vida no le pertenece, es Naturaleza.
Sin embargo, sin un ser consciente para vivirla,
¿Qué sería la Naturaleza?
La Naturaleza vive en el hombre.
Porque existe el hombre, existe la Naturaleza.
Esta fuerza actúa a través de él.
Comprendámoslo.
Empleémosla.

Todo cuanto hay en el Universo existe
porque lo percibe el hombre,
y adquiere significado porque el hombre obra en él.
Por la existencia humana cobra valor toda existencia.
¿Qué podríamos temer? Nada.
¿Qué debemos buscar? Nada.
Lo único temible es nuestro yo.
Fuera del yo, nada en la vida merece temor.
Entendámoslo.

La fuerza de la Naturaleza no se asienta en ella misma,
sino en el hombre.
No hay fuerza propia ni fuerza ajena.
No hay dependencia, no hay autonomía.
La fuerza es una sola.
Contemplada desde nosotros mismos, es nuestra,
contemplada objetivamente, es externa.
Tanto una como otra, indiferenciables,
participan de una misma función.

Cuando coinciden,
cuando se unen estas dos fuerzas,
se convierten en una fuerza real.
Por ello no debe existir temor en el hombre,
pero tampoco engreimiento,
ya que su vivir se apoya en la fuerza ajena
y no en la propia,
ya que su vivir se fundamenta en su fuerza propia
y no en la ajena.

Y sin embargo, el hombre debe creer en su propio poder.
En cuanto nace, ya está vivo.
Crecimiento, reproducción, vivencias,
éste es el arte supremo del ser vivo.
Aquí está tu fuerza propia. Descúbrela.
Es el camino para llegar a conocer la fuerza ajena
y percibir lo divino.

Medita.
Siéntate con calma y medita:

Yo existo.

Haruchika NOGUCHI. Fundador del Seitai.

Taller del Riure. Dissabte 1 d’octubre

Sabies que rient alliberes endorfines que actuen sobre el teu organisme reduint l’estrès, millorant la teva salut i rejovenint el teu cos?

Els neurotransmissors i hormones -serotonina, dopamina, oxitocina … – implicats en el riure combaten la depressió, l’ansietat, l’insomni, ens ajuden a aconseguir els nostres objectius i a millorar la nostra autoestima.

El taller del riure consisteix en dinàmiques i jocs per reduir l’estrès, augmentar el benestar, eliminar bloquejos, conèixer-se a un mateix i relacionar-se amb els altres.

L’experiència et permetrà disminuir i alliberar tensions, millorar les habilitats socials, reduir la por i l’estrés, relaxar-te, potenciar el teu benestar, despertar la creativitat, augmentar l’autoestima, guanyar salut física i psíquica…

Aprofita aquesta oportunitat i gaudeix ara d’aquest taller!

Dialogar amb un Pervers Narcisista

dialogar con un narcisista perversoÉs picar pedra. I el més probable és donar-se amb el martell en els dits perquè el Pervers narcisista només escolta el que li interessa i, d’una manera malaltissa, necessita que la víctima passi per la pedra i li doni la raó. La Víctima sol necessitar, també d’una manera gairebé obsessiva, que el PN comprengui el seu punt de vista, l’escolti i sobretot que la reconegui com a persona, convertint l’assumpte en una qüestió de dignitat personal.

A la Víctima li costa comprendre que el Pervers narcisista només veu el que vol veure. Qualsevol situació que suposi perdre la imatge ideal que té de si mateix o del que ambiciona, posarà al PN a la defensiva i li farà negar qualsevol altra realitat que no sigui la seva. I si la Víctima s’entesta a ser escoltada -cosa natural i comprensible en una persona que desitja mantenir sana la seva autoestima- el conflicte està servit. La base d’aquesta situació és que hi ha un fort vincle (familiar, laboral, de parella …) entre els dos. Si no hi ha vincle, la Víctima ja hauria enviat a prendre vent al manipulador temps enrere. El Pervers narcisista, en ser ferit el seu orgull i necessitar sentir-se superior, atacarà a la Víctima fent tot el possible per rebaixar-la, desestabilizant-la i atacant directament a la seva autoestima.

El Pervers narcisista ignora tota realitat que no li interessi. Sí, és un tema d’ego. I la Víctima intenta desesperadament que el pervers escolti i reconegui la seva realitat, una manera de reforçar la seva autoestima. I sí, també és una qüestió d’ego. El Pervers narcisista ignora, menysté, nega o menysprea la realitat (opinió, punt de vista, fets constatables …) de la Víctima; i la Víctima necessita, urgeix i anhela que el pervers reconegui el seu punt de vista i li d’un lloc en la relació. Sol succeir que l’anhel de la víctima és que l’altre digui “sí, m’he equivocat, ho he fet malament, t’he enganyat, t’he fet mal i et deixo en pau, etc.”

Però, com farà això una persona que en la seva autoimatge és perfecte, immaculat i sense culpa? És impossible! La seva responsabilitat i la seva culpa l’han de col·locar en un lloc diferent a ells! Acceptar plenament la seva culpa li implicaria assumir que no és el que creu que és, és a dir, bona persona, amb valors i amb principis (i que només ataca per defensar-se dels dolents que els envolten). Acceptar la seva responsabilitat li suposaria acceptar que també és un malintencionat, egòlatra, que pateix de cobdícia, avarícia, que menteix per sortir-se’n amb la seva… resumint, que és insegur i que té por. I no pot ni vol. I si la seva víctima treu les seves contradiccions a la llum, l’atacarà sense fer gaire soroll, procurant no deixar rastre ni proves.

I com maltracta sense deixar rastre? Amb l’assetjament i maltractament psicològic, que al principi passa desapercebut: comentaris subtilment despectius (i.e. No toleraré que em continuï lladrant pel simple fet de dir-li que no m’agrada el seu treball), donar la volta a la truita de qui és el pèrfid (i.e. el noi que descobreix en un xat de la seva parella que s’entén amb un altre, i la parella li deixa anar un “què malèvol que ets que has mirat el meu xat sense el meu consentiment!”), la col·locació de tota la responsabilitat del conflicte a la víctima ( “Què has fet tu per arribar a aquest nivell de conflicte amb la teva companya?” i la seva resposta és “Jo, res!”), i la utilització de llenguatge paradoxal (i.e. t’estimo amb bogeria, però per a continuar la relació has de canviar), entre d’altres recursos.

És important recordar que els Perversos narcisistes són persones que s’enganyen a si mateixes, s’autoconvencen dels seus arguments, i per això són tan bons enganyant i convencent als altres. Només es pot descobrir-los confrontant les seves contradiccions en el moment o contrastant les seves paraules amb els fets (documents, actes, e-mails …), així com estant molt atents al tipus de llenguatge que utilitzen. Tot i així, les conseqüències d’aquesta confrontació sol ser la seva agressivitat (gairebé mai física, gairebé sempre amb assetjament moral). Un dels seus objectius és desestabilitzar les seves víctimes a través de la comunicació. En la literatura sobre els Perversos narcisistes i altres manipuladors (M.F Hirigoyen, J.C. Vicente Casado…) se sol afirmar que tendeixen a impedir o negar la interlocució amb la víctima per generar-li més pressió. En aquests casos la recomanació està en impedir que la comunicació es talli, amb comunicació assertiva, per exemple.

I també n’hi ha que s’escuden en el “diàleg” per desestabilitzar a les víctimes i el seu entorn. Succeeix quan la víctima posseeix una cosa que l’assetjador desitja intensament i li interessa mantenir el contacte. Aquest no nega la comunicació, sinó al contrari, fomenta les trobades amb la Víctima, sobretot quan sap que aquesta no té ni el coneixement tècnic, ni la facilitat de paraula, ni la força per debatre amb ell. Aquesta suposada bona voluntat de “diàleg” és, per a la Víctima, un parany: Si accedeix a aquest “diàleg” i està debilitada, serà pressionada per una gota malaia, fins que deixi de resistir-se i cedeixi als desitjos, punt de vista i voluntat del Pervers narcisista. Si la Víctima accedeix a aquest “diàleg” estant forta i posant límits ferms, serà provocada i irritada fins que acabi explotant d’indignació, es mantingui ferma i inamovible en el seu punt de vista, o posi el cas en mans d’un advocat, amb la qual que el Pervers narcisista obté la justificació perfecta per presentar-se com víctima de la ira, de la negació de diàleg (que en realitat és finalitzar un monòleg encobert) o de la mala voluntat de la víctima real.

Quan els interessos d’un Pervers narcisista i el seu interlocutor convergeixen, la perversió no es manifesta, al contrari, el primer és un personatge encantador que li encanta que l’ensabonin. Si divergeixen o s’oposen, és quan apareixen els problemes. La protecció més eficaç contra aquest conflicte és evitar augmentar-lo allunyant-se d’aquesta persona, mantenint fermament els límits i no reaccionar mai. Però aquesta solució no se sol poder portar a la pràctica perquè el Pervers narcisista ja s’ha encarregat de que el vincle entre ell i la seva víctima sigui molt estret (a través de l’afectivitat, de l’econòmic, etc.).

Una altra bona solució és la comunicació assertiva, amb la qual es pot parar els peus als intents de manipulació i xantatge, reafirmar-se en la pròpia veritat respectant al manipulador i sobretot respectant-se a un mateix. Però en els casos més greus no és viable per la complexitat de la situació. Si la víctima ha estat sotmesa a un assetjament prolongat i està molt debilitada, difícilment tindrà temps ni energia per aprendre a gestionar les manipulacions sense escrúpols d’un Pervers narcisista en fase activa. En aquest cas el més recomanable és delegar en un professional el contacte amb l’assetjador i enfortir els punts de suport emocional amb persones sensibilitzades.

Dialogar implica que quan una part expressa, l’altra escolta i viceversa. Un Pervers narcisista només escolta el que li interessa; la resta no existeix. I evidentment no li interessa escoltar a una persona que li diu i li mostra el que no vol escoltar ni veure. És més, la intenta empetitir per callar-la i sortir-se’n amb la seva, sentir-se superior o per venjar el seu orgull ferit.

La víctima, donat el vincle que té amb l’assetjador, necessita ser escoltada com ella mateixa escolta al manipulador (sol tenir certa dependència de l’assetjador, dificultant acceptar que no la vulgui o accepti). Iñaki Piñuel, autor de “Mobbing. Com sobreviure a l’assetjament psicològic en el treball “, destaca que les persones més proclius a patir assetjament són altament empàtiques. Una persona amb empatia és aquella que sap “llegir” emocionalment a una altra persona, sap escoltar els altres, comprendre els seus motius i preocupacions.

Tot i que el Pervers narcisista també sap “llegir” emocionalment a l’altra persona, és incapaç d’escoltar-la, de posar-se en la seva pell ni “solidaritzar-se” amb el seu dolor. Al contrari, utilitza aquesta “sensitivitat emocional” per aprofitar-se de la seva víctima, sotmétre-la i humiliar-la. Ens trobem aquí amb dues persones que saben parlar, però només una que sap escoltar (amb el cor). En aquesta situació, el diàleg honest i l’entesa mútua, per molt bones paraules que hagin, és impossible.

Només quan la víctima comença a assumir que el Pervers narcisista només busca el seu propi benefici i no li donarà el que necessita (llevat que la víctima passi pel seu cèrcol), començarà a deixar de ser víctima. Si és el teu cas, com a persona començaràs a deixar de justificar-te, de pretendre que et comprengui, de desesperar per la seva falta d’empatia, les seves mentides i els seus xantatges; podràs començar a adonar-te que no el necessites tant com creies (a ell o el que t’havia donat: afecte, treball, seguretat, amor…) i a acceptar que només et tens a tu mateix/a; començaràs a respectar-te i fer-te respectar, a assumir que perds un ideal però et guanyes a tu mateix/a. Quan acceptes que perds una persona que en el seu dia et va prometre l’Edèn, comences a recuperar la persona més important perquè puguis viure la Vida: tu mateixa.

——–

Articles relacionats:
Ser víctima d’un Narcisista pervers

© Xavier Oñate Pujol maig 2016

Taller del Riure. Dissabte 30 d’abril.

risoterapia xavier onate

Una estona de cura interior

Ningú es planteja que dedicar 20 minuts diaris a la higiene personal bàsica sigui una pèrdua de temps (bany, raspallat de dents i maquillatge o afaitat). Tampoc es deixa de fer aquesta higiene externa perquè hi hagi coses més importants a fer. Ni molt menys ens esperem a tenir sarna o lepra per considerar la conveniència de prendre mesures d’higiene externa, per exemple una dutxa periòdica.

Ara bé. Dedicar 15 minuts diaris a la nostra higiene interna sí es tendeix a relativitzar o posposar; prioritzem amb més facilitat altres quefers o la releguem a l’hora setmanal en la qual anem a “classe”. Sembla que sí ens esperem a quedar noquejats per l’estrès, a patir reiterades explosions de ràbia, al fet que l’ansietat ens deixi paralitzats o que ens quedem amb els ànims per terra per considerar la conveniència de prendre hàbits diaris (sí, diaris) d’higiene interna.

I com podem realitzar aquesta higiene interna diària? Les que tracten el nostre organisme com un Tot, això és, les que ens connecten amb les nostres parts física, psíquica i, per a qui vulgui, espiritual: Ioga, Respiració conscient, Katsugen undo, Meditació, Taichi, Qi gong, Karate Do, exercicis Bioenergètics … són algunes de les moltes eines que disposem per realitzar aquesta higiene interior.

La llibertat d’un esperit crític

xaviersalaimartinEl 1985 un sociòleg canadenc es va adonar que tot l’equip d’hoquei gel del Canadà havia nascut els tres primers mesos de l’any. És el mateix que passa amb la immensa majoria dels millors futbolistes del món. Tots han nascut en els primers sis mesos de l’any. Casualitat? Astrologia? No. Com que es divideixen els nens per edats, acaben jugant sempre els del gener, que són més grans.

El concepte clau és l’esperit crític, la curiositat i la creativitat. Per què fem les coses d’una manera? Per què no les podem fer d’una altra? I això és primer que pregunta un nen. Per què? Si no li permetem desenvolupar aquesta pregunta, afegida a Com? Quan? Per a qui? On?… acabem matant-li la curiositat, per tant, la creativitat i per tant, l’esperit crític. L’autoestima i la intel·ligència d’un infant també està en mans del sistema al qual pertanyem.

Un programa d’economia que parla de persones a través de la pedagogia.

Guia per entendre la psicosi i l’esquizofrènia

psicoleg a granollersEl 27 de novembre de 2014, la Societat Psicològica Britànica (The British Psychological Society) i la Divisió de Psicologia Clínica del Regne Unit (Division of Clinical Psychology) han publicat la Guia (el títol és llarg):  Entenent la Psicosi i la Esquizofrènia – per què les persones, de vegades , senten veus, creuen coses que altres consideren estranyes o sembla que han perdut el contacte amb la realitat, i què pot ajudar (Understanding Psychosis and Schizophrenia- why people sometines hear voices, believe things that others find strange or appear out of touch with reality , and what can help).

La guia recull l’última evidència científica en el camp de la psicosi, adoptant un enfocament íntegrament psicològic, a través del qual les experiències psicòtiques “són comprensibles en la mateixa mesura que les experiències” normals “, i per tant, poden abordar-se de la mateixa manera “.

Les idees clau que es recullen en el Resum Executiu de l’Informe, sobre la consideració de la psicosi, l’esquizofrènia, el trastorn bipolar o la depressió, són les següents:

  • El fet d’escoltar veus o les idees persecutòries són experiències comunes que, sovint, són resposta a experiències traumàtiques, abusos o negligències. Denominar a aquestes experiències “símptomes de malaltia mental”, “psicosi” o “esquizofrènia” és només una manera de conceptualizarlas, el que té els seus avantatges i els seus inconvenients.
  • No hi ha una línia divisòria clara entre “psicosi” i altres pensaments, sentiments i creences: l’experiència psicòtica pot ser entesa i tractada de la mateixa manera que altres problemes psicològics, com l’ansietat o la fòbia social. En els últims vint anys, s’han aconseguit avenços significatius tant en la comprensió de la psicologia d’aquestes experiències com en la recerca de formes eficaces per aprendre a manejar-se amb elles.
  • Algunes persones consideren útil pensar que tenen una malaltia, altres prefereixen considerar els seus problemes com, per exemple, un aspecte de la seva manera de ser que, de vegades, els pot ficar en problemes.
  • Les experiències de cada individu són úniques: cap experiència o manera d’enfrontar-se a ella és exactament igual a la d’una altra persona.
  • Per regla general, aquestes experiències solen tenir una vida curta, és a dir, durar unes setmanes. Fins i tot quan aquestes experiències s’allarguen en el temps, les persones aconsegueixen adaptar-se i aconseguir una vida plena i amb èxit.
  • És un mite considerar que les persones que tenen aquest tipus d’experiències són violentes.
  • Les teràpies psicològiques, com la teràpia cognitiu-conductual, són molt útils per a aquestes persones. L’Institut Nacional per a l’Excel·lència del Regne Unit (National Institute for Health and Care Excellence – NICE) recomana que totes les persones amb diagnòstic de psicosi o esquizofrènia tinguin accés a teràpies psicològiques. No obstant això, la realitat és que la majoria d’aquestes persones no aconsegueixen accedir a aquest tipus de tractaments. Aquesta manca de provisió de teràpies psicològiques per part dels sistemes sanitaris, constitueix una situació “escandalosa”.
  • El línies generals, és fonamental que els dispositius sanitaris que atenen aquestes persones, els proporcionin l’oportunitat de parlar en detall sobre les seves experiències i d’intentar donar sentit al que els ha succeït. No obstant això, i encara que sembli sorprenent, pocs serveis sanitaris compleixen aquest requisit. Tal i com assenyalen els autors de la guia, “els professionals sanitaris no s’haurien de conformar amb el fet que les persones, simplement, acceptin un marc conceptual particular per comprendre el seu problema, com per exemple, que les seves experiències són fruit d’una malaltia” .
  • Moltes persones perceben que la medicació antipsicòtica els ajuda a reduir la freqüència, la intensitat o el malestar associat a aquestes experiències. No obstant això, no existeix evidència científica que la medicació corregeixi cap anomalia biològica subjacent. Així mateix, l’evidència actual ha posat de manifest que la medicació antipsicòtica comporta riscos importants per a la salut, especialment si es consumeix a llarg termini.

La Societat Britànica de Psicologia considera que els serveis sanitaris han de canviar de forma radical el seu marc de treball, de tal manera que posin l’èmfasi en la prevenció d’aquests problemes, i s’inverteixin mitjans i recursos per reduir els abusos, les mancances i les desigualtats en el tractament.

La guia, en anglès, es pot descarregar en el següent enllaç:

Understanding Psychosis and Schizophrenia

Font: infocop

Psicologia de la meditació. La psique de tornada a casa.

La meditacio mindfulnessPsicologia sembla estar tornant la seva mirada cap a tècniques com la meditació o el mindfulness, que recuperen la importància de l’atenció i la consciència, i se centren en el moment present. Si bé és cert que les tècniques meditatives no són desconegudes, almenys en la teoria, per a una gran part de la població, la realitat mostra que la imatge que es té de les mateixes es distancia de la realitat científica que les sustenta.

Infocop, la revista del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs, fent-se ressò d’aquest moviment, vinculat a les teràpies psicològiques de tercera generació, ha volgut conèixer el punt de vista de diferents psicòlegs la trajectòria professional s’hagi lligada, d’una o altra manera , a les tècniques meditatives i les teràpies de tercera generació.

De tant en tant convé recordar que els senyals d’identitat de la Psicologia es nodreixen de dues paraules gregues, psiqué i logos. Per entendre els nexes entre Psicologia i Meditació ambdues paraules són rellevants.

En grec clàssic psiqué significava respiració, buf, alè i la paraula afí en xinès és qi, chi. És una cosa més que mera coincidència que les dues paraules es pronuncien de forma semblant en ambdues llengües: psi, chi. En la seva evolució “psiqué” i “chi” han vingut a significar energia vital, flux, esperit, força. Subjau un canvi de perspectiva. En posar l’èmfasi en l’energia se subratlla que la realitat bàsica no és material enfront dels qui en Psicologia (en Medicina, en altres ciències, en altres disciplines) insisteixen que la realitat bàsica és material. La paraula qi, txi, està obrint-se camí en la llengua espanyola contemporània a través de la denominació d’activitats com tai-txi, txi-kung, qigong. El que s’escrigui qi o txi és una seqüela d’utilitzar el sistema Pinyin o Wade-Giles en la transcripció dels logogramas xinesos als caràcters llatins. Prana és la paraula afí en sànscrit i el seu ús és central en la pràctica del ioga a través de determinats exercicis de respiració profunda denominats Pranayama.

El paper que es dóna a la noció de “psiqué” (a la Psicologia occidental) “qi”, “ki”, “prana” (a la Psicologia oriental) no és intranscendent. La conseqüència directa és donar entrada (o passar per alt) la consciència i els estats de consciència en l’activitat psicològica a través de la docència, de la recerca, de l’exercici professional. Hi ha èpoques i enfocaments en què la consciència ha estat present o ha estat absent. En la parla quotidiana esmentar la consciència és al · ludir a la Psicologia com a disciplina especialitzada en l’estudi científic de la condició humana. “La consciència és la nostra visió del món en primera persona” assenyala Susan Blackmore, ex-professora de Psicologia, en el seu llibre “Consciousness: an introduction”, publicat l’any 2003.

Aquesta és la tradició que recuperen els que introdueixen la meditació com una pràctica que els professionals de la Psicologia han de conèixer per assumir-la com pertinent o impertinent en la seva pròpia higiene mental i emocional, en les pautes d’actuació que mantenen amb els seus clients, amb els seus pacients.

Article complert a ViuCreix Psicologia

Las horas de sueño regular ayudan a reducir la ansiedad.

dormintLas personas que establecen patrones de sueño regulares  tienen menos probabilidades de ser abrumadas por pensamientos negativos.

Según una investigación de la Universidad de Binghamton, publicado en “Cognitive Therapy and Research”, el bienestar mental de una persona puede verse afectado por sus hábitos de sueño.

Según el estudio, los que van a la cama muy tarde por la noche y duermen durante períodos relativamente cortos de tiempo son más propensos a luchar contra pensamientos negativos que otros.

Jacob Nota, uno de los científicos que realizaron el estudio, concluye que ir dormir en el momento adecuado puede ser una “intervención barata y fácilmente realizable para las personas que son molestadas por pensamientos intrusivos”.

Meredith Coles, otra experta que trabajó en la investigación, añade que si más estudios sugieren una relación entre el ritmo del sueño y los pensamientos negativos repetitivos, se podría “conducir un día a una nueva vía para el tratamiento de las personas con trastornos de internalización”.

Sin embargo, el profesor Jim Horne del Centro de Investigación del Sueño de la Universidad de Loughborough, miembro de la Sociedad Británica de Psicología, afirma que “Calidad y cantidad del sueño son una prueba de fuego del bienestar mental de uno mismo. No es probable que sólo con el tratamiento del sueño para tratar de mejorar los pensamientos negativos, éstos se puedan superar. Lo más probable es al revés, en el que la paz de la mente a la hora de dormir conlleva a dormir sin problemas “.

Fuente: British Psychological Society

 

El placebo i la psicoteràpia són millors que els antidepressius per tractar la depressió.

ikIrving Kirsch i el seu equip d’investigació han estat els artífexs d’una prometedora i provocadora línia d’investigació que ha posat en dubte l’eficàcia dels antidepressius i que ha revolucionat la interpretació dels resultats de la literatura científica en depressió, qüestionant seriosament els models de malaltia mental i la pràctica mèdica habitual, basada exclusivament en la intervenció farmacològica per a aquest tipus de pacients (per a més informació veure: Irving Kirsch i la caiguda del mite dels antidepressius).

Infocop ha realitzat, juntament amb la SEPCyS, una entrevista a aquest conegut psicòleg, qui reflexiona sobre les últimes troballes en aquest camp i la seva repercussió en la pràctica clínica.

Infocop: Què el va portar a estudiar els antidepressius i l’efecte placebo?

Irving Kirsch: Sent encara estudiant de grau de psicologia, em vaig quedar fascinat en veure com les creences i expectatives de les persones influïen en la seva experiència. Estava convençut que els efectes d’acte-confirmació de les expectatives eren centrals per als efectes de la teràpia de comportament i vaig ser capaç de confirmar empíricament a través d’estudis controlats. Llavors vaig començar a investigar sobre l’efecte placebo. El meu primer metaanàlisi sobre els antidepressius tenia com a veritable objectiu investigar l’efecte placebo. En veure els resultats em va sorprendre comprovar el poc efecte que tenia el fàrmac (per exemple, en comparar les diferències de subministrar un fàrmac i un placebo). No va ser fins aquell moment que vaig començar a centrar-me en la investigació sobre l’eficàcia dels antidepressius.

Infocop: Podria explicar-nos en què consisteix l’efecte placebo? Quin és la troballa més sorprenent que han trobat durant aquests anys d’investigació?

IK: L’efecte placebo és aquesta part de resposta que es produeix en subministrar un fàrmac (o davant de qualsevol altre tipus d’intervenció mèdica) que es deguda no a la seva composició química, sinó a les seves característiques psicològiques. La troballa més sorprenent en la literatura sobre el placebo és el nostre descobriment sobre que els placebos poden ser eficaços fins i tot quan se li assenyala al pacient que se li està donant un placebo, sempre que l’explicació que se li doni sobre que se li està subministrant un placebo es faci en un entorn terapèutic càlid.

Infocop: Llavors, són els antidepressius veritablement eficaços? Funcionen realment i fins a quin punt ho fan?

IK: Com a molt, els antidepressius tenen un efecte significatiu només per a una minoria dels pacients amb depressió als quals se’ls prescriuen fàrmacs, un 10-15% dels pacients amb depressió major. La resta de pacients, el millor que pot fer és prendre placebos, ja que produeixen pràcticament la mateixa millora però eviten els efectes secundaris i els riscos sobre la salut que produeixen els antidepressius.

Infocop: A la llum dels resultats de les teves investigacions, podria dir-se que la causa exclusiva de la depressió sigui un desequilibri químic en el cervell?

IK: Ara per ara, la teoria sobre el desequilibri químic en el cervell està el més a prop que una teoria pot estar en la ciència de ser invalidada per l’evidència. Aquí no m’estic únicament referint als resultats de les meves investigacions sinó als que han obtingut molts altres investigadors. Per posar un exemple, les persones amb depressió milloren per igual tant prenent Estimulants Selectius de la Recaptació de la Serotonina -ESRS- (fàrmacs que disminueixen la serotonina en el cervell) com prenent Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonina -ISRS- (fàrmacs que se suposa augmenten el nivell de serotonina).

SEPCyS: Si hi ha tantes intervencions diferents (medicació, placebo, tractament psicològic, esport, comprar una mascota, etc.), no hauríem, en primer lloc, qüestionar-nos la entitat del diagnòstic? És a dir, si hi ha un trastorn que pot “curar-se” amb qualsevol cosa que tingui credibilitat, ¿no serà que el que estem fent és manejar-nos amb pseudo-diagnòstics?

IK: Els diagnòstics per als trastorns psicològics s’enfronten, en general, a problemes. La depressió és una “situació” molt seriosa que pot ser que ni tan sols sigui una malaltia com a tal. Potser es tracti d’una reacció normal enfront de circumstàncies de la vida o sigui un senyal que la persona necessita canviar aspectes importants de la seva vida.

SEPCyS: Podria considerar-se la depressió com un comportament adaptatiu davant l’ambient actual en què vivim -el suposat món desenvolupat?

IK: Si s’utilitza com un senyal que alguna cosa no va bé, que pugui conduir a la persona a realitzar canvis necessaris en la seva vida, per descomptat pot ser adaptativa. No obstant això, la seva alta prevalença també està associada a factors externs sobre els quals les persones poden tenir poc control. Sabem, per exemple, que la depressió està associada amb dificultats econòmiques i amb discriminació. Prevenir la depressió exigeix canvis socials i econòmics molt amplis, així com intervencions individuals com la psicoteràpia.

Infocop: Quines implicacions tenen aquestes troballes tant per a la investigació com per a la pràctica clínica?

IK: Els antidepressius no haurien de ser un tractament d’elecció en la depressió. En el seu lloc, s’haurien de fer en primer lloc tractaments com l’exercici físic i la psicoteràpia. Si es fa finalment necessari utilitzar antidepressius, s’haurien de fer servir únicament com a últim recurs només quan la resta de tractaments no hagin funcionat. Pel que fa a la investigació, haurien de posar-fons a disposició de la investigació per a una millor avaluació dels tractaments no farmacològics dirigits a la depressió.

SEPCyS: Les seves investigacions han creat certa polèmica en diferents sectors, com la indústria farmacèutica o el lobby mèdic. ¿Què opina de l’impacte dels seus estudis i de la reacció de l’Associació Americana de Psiquiatria?

El 1998, quan juntament amb Guy Sapirstein informem per primera vegada que la major part dels resultats dels antidepressius s’explica per l’efecte placebo, la reacció va ser d’incredulitat i els nostres resultats van ser ignorats. Resulta gratificant comprovar que cada vegada més persones s’estan prenent aquestes troballes de debò i que estan començant a tenir un impacte en la pràctica clínica, almenys al Regne Unit. Per descomptat, els psiquiatres es resisteixen a aquests resultats; el seu mitjà de vida i el seu quefer professional estan lligats a la prescripció de medicaments psicotròpics, especialment antidepressius.

Infocop: En els últims anys, aquests resultats han estat replicats per altres investigadors. No obstant això, pensa que els resultats han tingut un impacte suficient en la pràctica clínica diària? Podria explicar-ho?

Canviar la pràctica mèdica és un procés lent. Els metges encara s’inclinen ràpidament a prescriure antidepressius als pacients que estan lleugerament deprimits, sense explorar altres vies alternatives. Al Regne Unit, ho segueixen fent tot i que les directrius de tractament oficials indiquen el contrari.

SEPCyS: En comparació amb el grau de suport empíric que es deriva dels estudis sobre antidepressius, com valora l’evidència empírica sobre els tractaments psicològics?

A curt termini, els resultats de la psicoteràpia són els mateixos que els dels antidepressius, però, els resultats a llarg termini dels tractaments psicològics són considerablement millors. La teràpia cognitiu-conductual ha demostrat que pot reduir el risc de recaiguda durant sis anys. D’altra banda, la psicoteràpia no comporta els riscos per a la salut associats als antidepressius, entre ells la disfunció sexual i el risc de mortalitat. És per aquest motiu, que els tractaments psicològics han de ser el tractament d’elecció. En el cas que es fessin servir els fàrmacs de forma absoluta, s’haurien d’emprar com a últim recurs, només quan altres mètodes menys invasius han fallat.

SEPCyS: Tenint en compte l’actual context de crisi econòmica, ¿pensa que el model de salut mental que impera, basat en la prescripció de medicació des dels serveis d’Atenció Primària i les Unitats d’Atenció Especialitzada en salut mental és eficaç i sostenible?

Les avaluacions sobre costos / beneficis posen en evidència que proporcionar psicoteràpia cognitiva i conductual per a la depressió és més barat a llarg termini que receptar fàrmacs. Això es deu al fet que aquestes teràpies són breus – no més de 15 a 20 sessions, i els seus efectes es mantenen en el temps -. En contrast, la taxa de recaiguda és molt més gran quan les persones deixen de prendre els antidepressius. De tal manera que per evitar que els pacients recaiguin s’ha de mantenir la medicació durant anys. Això és el que fa que, a llarg termini, el tractament farmacològic resulti més car que la psicoteràpia.

SEPCyS: D’acord a aquestes dades, quin hauria de ser el paper del psicòleg en el sistema de salut mental?

Els psicòlegs poden fer teràpia i / o actuar supervisant la provisió d’aquesta teràpia per altres professionals de la salut mental. Aquest enfocament inicial resulta molt millor que la medicació per tractar la depressió.

Infocop: Al setembre de 2012, la revista Nature va publicar un editorial en què denuncia que el suport i finançament que rep la investigació en psicologia és escandalosament baix. A la seva manera de veure, ¿a què es deu aquesta situació?

No hi ha grans companyies que puguin treure profit d’aquestes investigacions psicològiques i, per tant, que estiguin disposades a finançar aquests estudis.

Font i foto: Infocop

Deixar vagar la ment ens fa infeliços

Les menjada dollapersones passem al voltant del 46,9% de les nostres hores de vigília pensant en coses diferents de les que estem fent, i aquest “somiar despert” normalment ens fa infeliços, segons revela un estudi realitzat per la Universitat de Harvard i publicat a la revista Science.

A diferència d’altres animals, els éssers humans dediquem molt temps a pensar en esdeveniments que van tenir lloc en el passat, que podrien succeir en el futur o fins i tot imaginant successos que mai passaran. I aquest sembla ser un mode de funcionament habitual del cervell. “Una ment humana és una ment que vaga, i una ment que vaga és una ment infeliç”, asseguren Matthew A. Killingsworth and Daniel T. Gilbert. “La capacitat humana de pensar en alguna cosa que no està succeint en el present és un èxit cognitiu que té un alt cost emocional”, afegeixen.

Per dur a terme el seu estudi, els científics van desenvolupar una aplicació per a iPhone (disponible a http://www.trackyourhappiness.org/) i van contactar amb més de 2000 voluntaris per conèixer en cada moment on eren, què feien, en què pensaven i el grau de felicitat que experimentaven en cada moment. D’aquesta manera van aconseguir reunir una gran base de dades en temps real sobre els pensaments, sentiments i accions d’una àmplia gamma de persones, a les que l’aplicació formulava una sèrie de preguntes de forma aleatòria al llarg del dia. Les dades obtingudes revelen que, de mitjana, els participants dedicaven prop de la meitat del seu temps lliure a deixar vagar la seva ment, excepte quan practicaven sexe. I que eren més feliços fent exercici o conversant que descansant, treballant o fent servir un ordinador.

Resum de la investigació en pdf (en anglès): www.wjh.harvard.edu

Article d’Elena Sanz. en espanyol a Muy Interesante:

Educant en les emocions i l’empatia: Toshiro Kanamori.

Pensant en els altres. Un fabulós reportatge que demostra que a l’escola no només s’han d’ensenyar continguts curriculars, sinó també la Vida en sí mateixa i la canalització d’emocions i sentiments que formen part de casdascún dels infants.

Mestres, educadors, mares, pares… despertem!!

 

El bizcocho de marihuana: receta para disfrutarlo.

bizcocho-de-mariaLa vida que la mayoría de personas vive está llena de trampas mentales. Una de las principales trampas es el miedo. En gran medida sentimos miedo a cosas, situaciones o experiencias que no están sucediendo en el mismo momento que se siente esta emoción. Es decir, que la mayoría de las veces se siente miedo (o rabia o cualquier otra emoción) por anticipar una situación (proyección al futuro), o por pensar en una situación del pasado no resuelta. Esto es, que aquí y ahora se tiene una emoción o un sentimiento por algo que no está existiendo ni aquí ni ahora.

Las personas atentas responderán algo así como “claro, si lo imagino y lo pienso, entonces lo siento y lo noto”. Aquí radica la clave del sufrimiento, la angustia y la ansiedad permanente ( y de muchos malos entendidos y discusiones): cuando el pensar e imaginar situaciones determinadas nos desconecta del momento presente, nos suele llevar a vivir situaciones poco agradables. Si el miedo a “algo” nos paraliza y dejamos de actuar temiendo algo horrible que pueda suceder, difícilmente podemos avanzar.

Por ello, a menudo recomiendo, en algunas situaciones que quedan bloqueadas por emociones como el miedo, usar el método científico básico: plantear una hipótesis y realizar pruebas para refutarla (demostrar que es falsa).

Planteo esta reflexión tras la experiencia que me relató un conocido. Este chico llevaba 4 meses saliendo con su novia. Al estar al inicio de la relación, la prudencia y falta de confianza estaban a la orden del día.

El tema es que a la novia la operaron de un brazo y pasó una semana convaleciente en casa. El chico pensó que, para ayudar a calmar el dolor y pasar un rato divertido, cocinaría un bizcocho de marihuana para, el fin de semana, compartirlo con la novia. Pero entonces surgieron las dudas: ¿Le hará gracia la propuesta?, ¿Pensará que soy un drogadicto? , ¿Cómo reaccionará ante tal oferta?, ¿Cómo reaccionaré yo según la reacción que ella haga?, ¿ le hará efecto? ¿Le sentará bien?

Había cocinado un viernes por la tarde un bizcocho de marihuana para calmar el dolor de su pareja y pasar un buen rato juntos, y se pasó casi todo fin de semana angustiado, ansioso y preocupado por la supuesta respuesta de su pareja. En vez de preguntar, se interrumpía el deseo pensando.

Para las personas con tendencia al bloqueo, este tipo de reacción mental (o rayada mental) es muy habitual. El motivo es lo de menos (puede ser el bizcocho de marihuana, alguna experiencia del pasado de dudosa ética, prácticas sexuales que rompan la rutina, o cualquier otro asunto que genere inseguridad o vergüenza de ser planteada).

En el caso planteado, el miedo y la anticipación de un supuesto futuro que él no podía controlar, convirtieron al buen bizcocho en un mal rollo. He aquí la paradoja.

Por eso es necesaria, en muchas situaciones cotidianas, la actitud que se toma con el método científico: plantear una hipótesis y probar de refutarla. Es una forma práctica de salir de círculos neuróticos. En este caso, la simple pregunta de “¿Has probado alguna vez la marihuana? o ¿Qué te parecería si cocino un bizcocho analgésico? habría permitido al cocinero conocer el punto de vista de su novia y valorar la conveniencia de ir a comprar los ingredientes.  Ahora bien, si esto fuese tan fácil todo el mundo lo haría (y los psicólogos tendríamos menos trabajo).

Qué lo impide? Depende de cada persona en particular; prefiero no entrar en generalismos. En este caso, el miedo al rechazo, el miedo a dar una mala imagen y el miedo a ser juzgado, entre otros, impedía plantear una cuestión básica en el entendimiento de dos personas.

Así pues, la clave para romper los círculos viciosos está, no tanto en saber qué se tiene que hacer, sino en darse cuenta de qué no lo permite hacer (¿qué me impide preguntarle esto o aquello?). A fin de cuentas, vale la pena pararse un momento y darse cuenta de qué produce más tranquilidad: saber la verdad y actuar conscientemente a partir de ella, o darle vueltas mentales y emocionales a situaciones que podrían pasar pero son simples “y si” sin comprobar.

La receta para disfrutar del bizcocho, del tipo que sea, pasa, entonces, por vivir el presente, satisfacer nuestras necesidades (incluso las mentales) teniendo en cuenta la de los demás, y preguntar, preguntar y preguntar para vivir desde la verdad. ¡Buen provecho!

© Xavier Oñate Pujol 2014

Older posts